W.G. SEBALD, EL DOLOR DE LA MEMÒRIA
Qui és Austerlitz? I,
sobretot, què representa aquest professor que es jubila anticipadament a causa
de l’estupidesa que impera en les universitats, també perquè vol escriure les
seues investigacions sobre la història de l’arquitectura i de la civilització? El
problema és que Austerlitz pateix un bloqueig que fa que no aconsegueixi donar
forma escrita als seus coneixements. Segons ell, ja no sap guiar-se a través de
les estructures del llenguatge. De fet, no podem llegir res d’ell, els exemples
de la seua saviesa ens arriben de manera indirecta a través del narrador del
llibre. A més, aquest narrador ens transmet el buit existencial que pateix
Austerlitz, que el fa qüestionar els pilars de la societat i de la
civilització. A primera vista, aquesta situació podria identificar-se amb la vella
crisi de l’humanisme i de les humanitats. Els humanistes es lamenten que s’ha
perdut la definició de l’ésser humà basada en el coneixement i la raó, en la
qual també hi ha una branca cristiana d’espiritualitat que busca atorgar
transcendència i valor a les coses materials, començant per la mateixa vida
humana. No obstant això, Austerlitz es troba lluny de l’Ivan Karamàzov de Fiodor
Dostoievski o de l’Adrian Leverkühn de Thomas Mann. Això és així perquè la
crisi d’Austerlitz va molt més enllà dels problemes existencials de qui no sap
trobar el clàssic “esdevé el que ets” en un món transcendent. Fins i tot no té
res a veure amb els qui es queixen que la societat ha perdut uns suposats
valors transcendentals. En lloc d’això, Austerlitz ha estudiat la història de
l’arquitectura i de la civilització burgeses i ha descobert que aquestes
condueixen de manera inexorable cap a les grans catàstrofes del segle XX, que
es com dir cap a l’aniquilació de la humanitat. Tanmateix, un altre aspecte
important d’aquest nou enfocament és la identificació amb el dolor de les
víctimes, segurament perquè no es pot evitar ser-ne una. Precisament,
Austerlitz s’ha dedicat tota la vida a gestar aquesta genealogia de la
destrucció sense a penes sospitar que ell mateix va ser protagonista en un
d’aquests fets luctuosos, perquè és un supervivent jueu de Praga que va
aconseguir fugir dels nazis i es va criar a Gales, tot i que el trauma que li
va suposar aquesta experiència li ha fet oblidar-la o amagar-la en el racó més
fosc de la seua memòria.
En
aquest rebuig dels orígens trobem les causes de la paralització de la capacitat
lingüística d’Austerlitz. De fet, el mèrit d’aquest llibre de W. G. Sebald, el
que el converteix al meu parer en un llibre francament original i memorable, no
es troba en explicar aquestes destruccions que ha investigat Austerlitz, o en
contar-nos un relat lineal del seu l’exili. Evidentment, resulta fonamental fer
un inventari de les atrocitats, però també ho és copsar totes les implicacions
existencials que suposen. Per això, penso que el valor principal d’aquest
llibre es troba en mostrar com funciona la ment traumatitzada en una societat
no menys afectada. Sebald, com a narrador i veu d’Austerlitz, articula el llibre
a través del desencadenament de capes del passat que encara perviuen en el
present i es perllonguen en el futur. Això malgrat els bloquejos. Resulta
corprenedor com Austerlitz visita una estació de Londres i és capaç de veure
els seus pares adoptius i ell mateix de xiquet. També és molt emocionant el
moment en què Austerlitz passeja per Praga i reconeix els carrers que ja va
transitar sent un infant; com hi accedim a les seues imatges d’infantesa amb
els pares; o quan reviu el viatge amb tren que li va permetre fugir de la
barbàrie. Però el més interessant no és només el valor d’epifania que tenen
aquests moments, sinó comprendre com aquestes visualitzacions de records
permeten connectar aquesta història de dolor amb la primera part del llibre,
plena d’explicacions sobre arquitectura, de reflexions sobre la cultura o de
catàleg d’anècdotes més o menys arbitràries, les quals semblaven digressions
però que tenen un paper clau a l’hora de donar forma a les idees generals del
llibre i sobretot a mostrar com funciona el pensament.
Des
d’aquest punt de vista, aquest llibre m’ha recordat el cinema de Theo
Angelopoulos i la seua peculiar manera de mostrar les confluències entre el
passat i el present en un segle XX marcat per les barbàries humanes. Òbviament,
aquesta manera de tractar el temps situa a Sebald junt al grans escriptors que
se n’han ocupat, sobretot estic pensant en Marcel Proust. Tot i que ell mateix
ens ofereix una pista de les seues influències quan cita Toute la mémoire du monde (1956), la pel·lícula d’Alain Resnais
sobre la Bibliothèque Nationale. A mi aquesta cita em resulta particularment
pertinent si tenim en compte que Resnais ha estat un cineasta obsedit pel temps
i per com funciona la memòria, sense oblidar que no només va ser pioner en tractar
el tema de la Shoa en el cinema amb Nuit
et Brouillard (1955), sinó que va introduir la necessitat de recórrer a les
imatges reals i no fer-ho a través de cap representació melodramàtica. Al
respecte, cal recordar també les imatges documentals que Resnais utilitza sobre
els efectes de la Bomba a Hiroshima mon
amour (1959). Precisament, la manera com incorpora aquestes imatges
documentals i les relaciona amb la memòria ens porta a l’ús de Sebald de
fotografies i d’altres fonts documentals, que serveixen per aportar
autenticitat i per crear el significat de la recerca que s’està fent. Si tenim
en compte que Sebald sovint parteix de fets verídics com a material
d’escriptura i insereix multitud d’informació quasi a mode de catàleg, tenim
com a resultat un tipus de literatura que és documental, però al mateix molt
psicològica per la manera com es relacionen totes aquestes dades.
Cal
afegir que l’excepcionalitat dels fets que es tracten en Austerlitz també afecten aquest tractament de l’experiència. Un
moment especialment brutal del llibre és el relat de la segregació, expropiació
i posterior aniquilament dels jueus de Praga a través del cas de la mare
d’Austerlitz. També la visita que fa aquest al camp de Terenzi, en el qual
encara es nota la presència dels milers de persones que s’hi van internar. Aquí
sí que podem parlar de relat perquè Austerlitz no va viure en primera persona
la discriminació, persecució i assassinat de la seua família. Però ell reconeix
que no se sent commogut o afectat, sinó literalment es queda sense parla o
capacitat de comprensió, incapaç de pensar en res. Un cop més, es tracta de la
superació de tots els límits humans que va representar la Shoa. És per això que
Sebald no fa un estudi de la història, sinó que tracta el temps com una
conglomeració d’espais diversos i imbricats de vius i morts. El problema és que
els passos entre uns espais i els altres són de difícil accés, perquè han estat
barrats o sepultats. Per això no sempre és possible el desencadenament dels
reflexos del reconeixement. A tall d’il·lustració, el mateix Austerlitz a penes
es reconeix en una foto seua de quan era un xiquet, també quan sofreix episodis
de crisi nerviosa en els quals no pot recordar la seua identitat. De la mateixa
manera, saber la veritat a Austerlitz no l’allibera del seu dolor ni li serveix
de catarsi, sinó tot el contrari. És el símbol d’aquesta memòria danyada,
d’aquesta història terrible que continua tenint parts fosques que potser mai
seran desvelades, com és el cas de les incògnites que rodegen al pare
d’Austerlitz. I d’aquí deriva també el profund pessimisme d’un llibre que, si
bé encara confia en la capacitat d’indignació de les persones i en la
possibilitat de mostrar el que ha passat d’una manera qualitativa, no té por
d’amagar les ferides que causa el mal.