dimecres, 5 d’agost de 2015

W.G. SEBALD, EL DOLOR DE LA MEMÒRIA

            Qui és Austerlitz? I, sobretot, què representa aquest professor que es jubila anticipadament a causa de l’estupidesa que impera en les universitats, també perquè vol escriure les seues investigacions sobre la història de l’arquitectura i de la civilització? El problema és que Austerlitz pateix un bloqueig que fa que no aconsegueixi donar forma escrita als seus coneixements. Segons ell, ja no sap guiar-se a través de les estructures del llenguatge. De fet, no podem llegir res d’ell, els exemples de la seua saviesa ens arriben de manera indirecta a través del narrador del llibre. A més, aquest narrador ens transmet el buit existencial que pateix Austerlitz, que el fa qüestionar els pilars de la societat i de la civilització. A primera vista, aquesta situació podria identificar-se amb la vella crisi de l’humanisme i de les humanitats. Els humanistes es lamenten que s’ha perdut la definició de l’ésser humà basada en el coneixement i la raó, en la qual també hi ha una branca cristiana d’espiritualitat que busca atorgar transcendència i valor a les coses materials, començant per la mateixa vida humana. No obstant això, Austerlitz es troba lluny de l’Ivan Karamàzov de Fiodor Dostoievski o de l’Adrian Leverkühn de Thomas Mann. Això és així perquè la crisi d’Austerlitz va molt més enllà dels problemes existencials de qui no sap trobar el clàssic “esdevé el que ets” en un món transcendent. Fins i tot no té res a veure amb els qui es queixen que la societat ha perdut uns suposats valors transcendentals. En lloc d’això, Austerlitz ha estudiat la història de l’arquitectura i de la civilització burgeses i ha descobert que aquestes condueixen de manera inexorable cap a les grans catàstrofes del segle XX, que es com dir cap a l’aniquilació de la humanitat. Tanmateix, un altre aspecte important d’aquest nou enfocament és la identificació amb el dolor de les víctimes, segurament perquè no es pot evitar ser-ne una. Precisament, Austerlitz s’ha dedicat tota la vida a gestar aquesta genealogia de la destrucció sense a penes sospitar que ell mateix va ser protagonista en un d’aquests fets luctuosos, perquè és un supervivent jueu de Praga que va aconseguir fugir dels nazis i es va criar a Gales, tot i que el trauma que li va suposar aquesta experiència li ha fet oblidar-la o amagar-la en el racó més fosc de la seua memòria.



En aquest rebuig dels orígens trobem les causes de la paralització de la capacitat lingüística d’Austerlitz. De fet, el mèrit d’aquest llibre de W. G. Sebald, el que el converteix al meu parer en un llibre francament original i memorable, no es troba en explicar aquestes destruccions que ha investigat Austerlitz, o en contar-nos un relat lineal del seu l’exili. Evidentment, resulta fonamental fer un inventari de les atrocitats, però també ho és copsar totes les implicacions existencials que suposen. Per això, penso que el valor principal d’aquest llibre es troba en mostrar com funciona la ment traumatitzada en una societat no menys afectada. Sebald, com a narrador i veu d’Austerlitz, articula el llibre a través del desencadenament de capes del passat que encara perviuen en el present i es perllonguen en el futur. Això malgrat els bloquejos. Resulta corprenedor com Austerlitz visita una estació de Londres i és capaç de veure els seus pares adoptius i ell mateix de xiquet. També és molt emocionant el moment en què Austerlitz passeja per Praga i reconeix els carrers que ja va transitar sent un infant; com hi accedim a les seues imatges d’infantesa amb els pares; o quan reviu el viatge amb tren que li va permetre fugir de la barbàrie. Però el més interessant no és només el valor d’epifania que tenen aquests moments, sinó comprendre com aquestes visualitzacions de records permeten connectar aquesta història de dolor amb la primera part del llibre, plena d’explicacions sobre arquitectura, de reflexions sobre la cultura o de catàleg d’anècdotes més o menys arbitràries, les quals semblaven digressions però que tenen un paper clau a l’hora de donar forma a les idees generals del llibre i sobretot a mostrar com funciona el pensament.
Des d’aquest punt de vista, aquest llibre m’ha recordat el cinema de Theo Angelopoulos i la seua peculiar manera de mostrar les confluències entre el passat i el present en un segle XX marcat per les barbàries humanes. Òbviament, aquesta manera de tractar el temps situa a Sebald junt al grans escriptors que se n’han ocupat, sobretot estic pensant en Marcel Proust. Tot i que ell mateix ens ofereix una pista de les seues influències quan cita Toute la mémoire du monde (1956), la pel·lícula d’Alain Resnais sobre la Bibliothèque Nationale. A mi aquesta cita em resulta particularment pertinent si tenim en compte que Resnais ha estat un cineasta obsedit pel temps i per com funciona la memòria, sense oblidar que no només va ser pioner en tractar el tema de la Shoa en el cinema amb Nuit et Brouillard (1955), sinó que va introduir la necessitat de recórrer a les imatges reals i no fer-ho a través de cap representació melodramàtica. Al respecte, cal recordar també les imatges documentals que Resnais utilitza sobre els efectes de la Bomba a Hiroshima mon amour (1959). Precisament, la manera com incorpora aquestes imatges documentals i les relaciona amb la memòria ens porta a l’ús de Sebald de fotografies i d’altres fonts documentals, que serveixen per aportar autenticitat i per crear el significat de la recerca que s’està fent. Si tenim en compte que Sebald sovint parteix de fets verídics com a material d’escriptura i insereix multitud d’informació quasi a mode de catàleg, tenim com a resultat un tipus de literatura que és documental, però al mateix molt psicològica per la manera com es relacionen totes aquestes dades. 





Cal afegir que l’excepcionalitat dels fets que es tracten en Austerlitz també afecten aquest tractament de l’experiència. Un moment especialment brutal del llibre és el relat de la segregació, expropiació i posterior aniquilament dels jueus de Praga a través del cas de la mare d’Austerlitz. També la visita que fa aquest al camp de Terenzi, en el qual encara es nota la presència dels milers de persones que s’hi van internar. Aquí sí que podem parlar de relat perquè Austerlitz no va viure en primera persona la discriminació, persecució i assassinat de la seua família. Però ell reconeix que no se sent commogut o afectat, sinó literalment es queda sense parla o capacitat de comprensió, incapaç de pensar en res. Un cop més, es tracta de la superació de tots els límits humans que va representar la Shoa. És per això que Sebald no fa un estudi de la història, sinó que tracta el temps com una conglomeració d’espais diversos i imbricats de vius i morts. El problema és que els passos entre uns espais i els altres són de difícil accés, perquè han estat barrats o sepultats. Per això no sempre és possible el desencadenament dels reflexos del reconeixement. A tall d’il·lustració, el mateix Austerlitz a penes es reconeix en una foto seua de quan era un xiquet, també quan sofreix episodis de crisi nerviosa en els quals no pot recordar la seua identitat. De la mateixa manera, saber la veritat a Austerlitz no l’allibera del seu dolor ni li serveix de catarsi, sinó tot el contrari. És el símbol d’aquesta memòria danyada, d’aquesta història terrible que continua tenint parts fosques que potser mai seran desvelades, com és el cas de les incògnites que rodegen al pare d’Austerlitz. I d’aquí deriva també el profund pessimisme d’un llibre que, si bé encara confia en la capacitat d’indignació de les persones i en la possibilitat de mostrar el que ha passat d’una manera qualitativa, no té por d’amagar les ferides que causa el mal.