divendres, 27 de març de 2015

El riure terrible i militant de Kurt Vonnegut
Per Fèlix Edo Tena

(Aquest text és una revisió i ampliació de l’article del mateix títol publicat per mi mateix en la revista Serra d’Or, en el n. 662, mes de febrer del 2015).


Elias Canetti sempre va tenir molt en compte la sàtira perquè és un gènere que posa al descobert els comportaments dels individus i els mecanismes socials. En un aforisme llarg va escriure que l’autor satíric ha de ser terrible. La seua funció consisteix en transgredir sense compassió les coordenades i les fronteres de les convencions humanes. Això no evita que la sàtira també tingui un component moral o fins i tot pedagògic. Es tracta de delimitar allò humà a partir de l’exageració que se n’ha fet i del terror que s’ha provocat. Ara bé, el sàtir no busca la justícia o s’encarrega de jutjar, perquè aleshores podria convertir-se en un súbdit del poder o de l’ordre establert. En lloc d’això, la funció del sàtir és més aviat diagnosticar. Precisament perquè no troba la justícia, s’encarrega de deixar-ho en evidència. Quan feia aquestes reflexions, Canetti pensava en qui considerava que són els grans autors satírics de la literatura occidental: Aristòfanes, Juvenal, Francisco de Quevedo i Jonathan Swift. A mode d’exemple, he seleccionat diferents passatges d’aquests autors per comprovar com aconsegueixen efectuar demolidores crítiques socials i polítiques d’una forma tan enginyosa com exigent. En les seues comèdies, Aristòfanes tenia com a objectiu criticar l’Atenes del seu temps, i així va donar un pas més en la concepció teatral grega. Es burlà dels déus en Els núvols (423 a. C.). Pensà la possibilitat d’una societat utòpica en Els ocells (414 a. C.), i d’una pau panhel·lènica permanent en La pau (411 a. C.) i en Lisístrata (421 a. C.) (atorgant un genial protagonisme a les dones). I en Les vespes (422 a. C.) criticà la corrupció de la justícia i el malbaratament dels diners, d’on he extret el següent fragment:

                    FILOCLEÓ: ¿I cap on van, aleshores, la resta dels diners?
              BDELICLEÓ. A aquells que proclamen: «Jo no trairé la gernació d’Atenes, sinó que lluitaré sempre per la plebs». Tu, pare, són aquests que tries perquè et manin, entabanat per tals parauletes. I aleshores ells extorqueixen de cinquanta en cinquanta els talents de les ciutats, amenaçant-les i esfereint-les així.
           
            D’una manera similar, Juvenal continuà demostrant que en l’Antiguitat la sàtira era una pràctica molt seriosa. La seua veu va servir per criticar els vicis, els delictes i les conductes socials més reprovables de l’Antiga Roma, una societat que, com l’Atenes de Pericles, estava molt orgullosa de la llibertat d’expressió. En el següent fragment de la Sátira I (116 a. C.), Juvenal justifica el seu ofici rient-se dels poetes:

                  ¿Siempre oyente tan sólo voy a ser? (…) Sería una clemencia estúpida ahorrar un papel que otro echaría a perder: hasta en la sopa te encontrarás con poetas. (…) ¿Quién aguantará hasta tal punto una ciudad inicua? ¿Quién será tan hierro que lo tolere cuando va a cruzarse con la flamante litera del picapleitos Matón, que la llena toda, seguido por uno que delató a un amigo muy bien situado y que pronto arramblará con lo que quede de la nobleza raída (…)

            Pel que fa a Quevedo, conegut com el “Juvenal español”, retratà l’esperpèntica societat espanyola del segle XVII, i al llegir aquest fragment de La vida del Buscón (1626) nosaltres comprovem que la corrupció és una realitat atàvica per certes latituds.

            Hijo, esto de ser ladrón, no es arte mecánica, sino liberal (...) ¿Por qué piensas que los alguaciles y alcaldes nos aborrecen tanto? (...) Porque no querrían que adonde están hubiese otros ladrones sino ellos y sus ministros.
                   
Finalment, Swift, en Els viatges de Gulliver (Gulliver’s Travels, 1726) aprofità el diàleg amb diferents éssers de faula per esfondrar els fonaments polítics i ideològics de les guerres i fins i tot de la Història oficial.

Em va preguntar quines eren les causes més habituals que feien que un país anés a la guerra contra un altre. Vaig respondre-li que eren innombrables, però que només en citaria unes quantes de les més importants. De vegades l’ambició dels monarques, que mai no creuen tenir terres ni súbdits suficients per governar. De vegades la corrupció dels ministres, que comprometen el seu senyor en una guerra només per sufocar o desviar el clamor dels súbdits en contra de la seva administració nefasta. Les diferències d’opinió han costat també molts milions de vides. Per exemple, dilucidar si la carn és pa o el pa és carn.

En la selecció d’autors que fa Canetti es nota el desencís que li ocasiona la poca rellevància d’aquest gènere en la literatura contemporània. Sembla que ens digui que d’ençà de la Il·lustració s’ha instaurat l’època del realisme i del naturalisme, tot s’ha tornat més convencional i la sàtira ha perdut camp per treballar. No hi ha cap autor satíric rellevant en l’edat contemporània? A més, podria pensar-se que en un segle com el XX, caracteritzat pels totalitarismes, les guerres i els genocidis, es fa difícil pensar en la possibilitat de la sàtira. Com ridiculitzar horrors tan terribles com la Gran Guerra o la Shoa? Tanmateix, no naix la necessitat de l’humor de les situacions més tristes? Malgrat les absències en el comentari de Canetti, sí que hi ha hagut escriptors que han mostrat allò més lamentable del segle XX des de posicions al·legòriques o directament satíriques. Ell mateix és el responsable de Masse und Macht (1960), una recerca antropològica que aconsegueix referir-se d’una manera inapel·lable al funcionament de les masses, tan característiques de les societats del segle XX. També podem recordar Franz Kafka i alguns dels relats que va escriure per mostrar l’absurditat de l’estat modern. O esmentar els aforismes i els poemes de Karl Kraus en contra de la Gran Guerra, també Les aventures del bon soldat Svejk (Osudy dobrého vojáka Švejka za světové války, 1920-23), de Jaroslav Hasek, que és la gran sàtira d’aquest conflicte i del tipus de pensament que el va provocar. Com es pot comprovar, Hasek no té res a envejar als clàssic esmentats més amunt pel que fa a la claredat i la contundència:

- Doncs jo crec que ha de ser una grata experiència deixar-se travessar per una baioneta –va dir Svejk-. Tampoc no estaria mal rebre una bala en el ventre. Però el més agradable de tot és quan et destrossa una granada i veus que les cames i el ventre ja no són part del cos, et quedes veient visions i al final mors sense temps de demanar explicacions.

Cal dir que Kafka, Kraus i Hasek, com també Canetti, provenien de països de l’Europa Central, i van viure, a mesura que s’esfondrava l’Imperi Austrohongarès, l’enfortiment de l’aparell de l’Estat i la uniformització de les cultures. També l’augment del control burocràtic de l’individu, que ha estat una altra de les tendències essencials del segle XX. I en aquest ambient, en el qual la cultura oficial deixava cada vegada menys marge per a la dissidència, van trobar la manera d’expressar-se a través de formes literàries originals.





Un altre cas d’autor satíric del segle XX ha estat el de Kurt Vonnegut (1922-2007). Va combatre en l’exèrcit nord-americà en la Segona Guerra Mundial i el fet que més el va marcar van ser els bombardejos dels aliats a Dresden, que van causar més víctimes que la primera bomba atòmica. Ell hi era presoner dels nazis, va sobreviure per casualitat i va ser obligat a participar en la recollida dels cossos calcinats de les víctimes. Des de llavors no va parar d’escriure amb un únic propòsit: tota guerra és una matança i no hi ha argument possible que la justifiqui. Sempre des de la posició de veterà de guerra traumatitzat, també com a ciutadà nord-americà emprenyat amb el seu país per la tirania del capitalisme, per l’alienació religiosa i per la deshumanització tecnològica. Pel tema i el caràcter de les seues obres, es podria relacionar amb altres sàtirs ianquis forjats en altres mitjans d’expressió, com el Charles Chaplin de The Great Dictator (1940), l’Stanley Kubrick de Dr. Strangelove (1964) o el gran comediant Lenny Bruce amb les seues genials diatribes en contra de la hipocresia de la cultura i política oficials nord-americanes.


El riure terrible. Vonnegut va retratar la seua experiència de la guerra en Escorxador-5 (Slaughterhouse-Five, o The Children's Crusade, 1969) (trad. catalana a: Proa, 2005), que té el molt significatiu subtítol de La croada dels xiquets per referir-se al reclutament juvenil que es realitza en les guerres modernes. La novel·la segueix els passos de Billy Pilgrim, un pobre noi que s’enrola a la guerra sense saber com i que sobreviu de casualitat. En el seu viatge al cor de l’horror no hi ha heroisme, ni valentia, ni grans accions, només dolor, por, fred i tones de perplexitat. D’aquí aquesta definició: «Era un magnífic soldat –a punt de desistir, de trobar algú a qui rendir-se». La novel·la no és un llibre autobiogràfic, però ha estat possible perquè Vonnegut va conèixer els fets històrics que s’hi relaten. De fet, ell mateix hi surt compartint latrina i diarrea amb Pilgrim. I tots dos saben que mai no es podran recuperar per molt alcohol que consumeixin o per molts llibres que escriguin.
Però les guerres tenen uns orígens, dels quals Vonnegut també se’n preocupà. En primer lloc hi ha el culte als diners, que és l’únic déu vertader de la religió obscura i irracional anomenada capitalisme. En God bless You, Mr. Rosewater (1965) explica la història dels Rosewater, una nissaga d’especuladors milionaris que són presentats com uns inútils que no aporten res a la societat. També se’n riu de la connivència del liberalisme econòmic amb el fanatisme cristià, a través de la qual els treballadors han d’estar igual de contents de sotmetre’s als patrons com a Déu. No debades en l’obra de Vonnegut hi ha una contínua desconfiança contra tota mostra de poder. Per això sempre parla de l’imperi, els Estats Units, que és el país més ric però on més pobres hi ha, tan traumatitzat per les guerres com obsessionat per fugir endavant. En El bala perduda (Deadeye Dick, 1982) (trad. catalana a: Fonoll, 2009) mostra els tics feixistes de certa política nord-americana, que permet l’accés a les armes mentre s’ocupa de la moral dels ciutadans. També s’hi refereix a les simpaties que alguns nord-americans van tenir pels feixismes europeus. Aquest tema el tractà de manera directa en Mare Nit (Mother Night, 1961) (trad. catalana a: Males Herbes, 2014), que és la història de Howard W. Campbell, un ciutadà nord-americà col·laborador dels nazis que en realitat va ser un agent infiltrat.
Per acabar d’adobar-ho, Vonnegut va estar horroritzat per la possibilitat d’un desastre nuclear. En El bala perduda hi ha un aforisme que ressona com un crit desesperat: «Només us dic un mot sagrat: DESARMAMENT». I en Bressol de gat (Cat’s Cradle, 1967) (trad. catalana: Males Herbes, 2012) demana explicacions per la bomba d’Hiroshima fent una recerca del que van fer els seus creadors el dia que va ser llençada. S’arriba a resultats tan interessants com que mentre milers de persones eren calcinades, el responsable d’haver convertit els Estats Units en una potència invencible passava el temps fent un bressol de gat. Precisament, un altre element clau de la seua narrativa és el poder de la contingència. Un fet simple i casual és capaç d’implicar tota una sèrie de conseqüències que ja no es poden evitar. Vonnegut va convertir aquest fatalisme absurd en el tema de Galapagos (1985), en la qual la supervivència de l’espècie humana es forja sense remei a partir de l’estrany grup d’homes i dones que han sobreviscut a una catàstrofe apocalíptica.
Cal esmentar també que en l’obra de Vonnegut hi ha un continu transvasament de personatges i de idees. Com si a partir de la commoció per la barbàrie hagués escrit molts capítols d’un únic llibre. A tall d’exemple, en Escorxador-5 Billy Pilgrim comparteix habitació d’infermeria i dosis de consternació amb el traumatitzat Eliot Rosewater, el protagonista de God Bless you, Mr. Rosewater. I en Esmorzar de campions (Breakfast of Champions, 1973) (trad. catalana: Angle, 2003) apareixen molts antics personatges i es veu clarament l’original concepte de creativitat de Vonnegut. Finalment, també va desmitificar la sacralització de l’art contemporani, en concret en BlueBeard (1987) i en Hocus Pocus (1990). Hi mostra un profund desencís, però no es pregunta per què l’art no va evitar l’Holocaust o per què no ens torna millors persones, simplement se’n riu dels artistes que venen fum. Tanmateix, Vonnegut continuà  escrivint sobre tot plegat, massa conscient que havia viscut experiències incomunicables però sense poder deixar d’intentar-ho. De fet, els últims anys de la seua vida ja no va publicar novel·les, sinó que es va dedicar a escriure discursos, en els quals trobem les mateixes blasfèmies i molts consells per corrompre la joventut. En català s’ha traduït Un home sense pàtria (A Man without a Country, 2005) (trad. catalana: Columna, 2006), on podem llegir: «Ningú pot esperar que els Estats Units d’Amèrica tingui cura dels seus ciutadans. Ja en tindrà el lliure mercat».





El riure militant. L’originalitat de Vonnegut rau en què va tractar aquests arguments certament seriosos d’una manera satírica. En la literatura satírica es poden reconèixer diferents recursos per ridiculitzar la realitat: la focalització dels defectes, l’exageració d’algun comportament, la juxtaposició d’elements dissímils o la imitació burlesca. Vonnegut treballa sobre uns arguments però sempre des d’un punt de vista estrany. En Escorxador-5 vol escriure un llibre sobre els bombardejos sobre Dresden, però reconeix que «no hi ha res intel·ligent per dir sobre una carnisseria. Se suposa que tothom és mort i que mai més no dirà res ni voldrà res. Se suposa que després d’una carnisseria tot està molt tranquil, i sempre és així, si no fos pels ocells. I què diuen els ocells? Tot el que hi ha per dir sobre una carnisseria, coses com: Piu-Piu?». També introdueix les premisses d’un altre registre, com quan els soldats alemanys apressen atònits Billy Pilgrim recargolant-se d’un atac de riure mentre està sent apallissat pel company d’armes. En la mateixa línia, cal referir-se als personatges. El Billy Pilgrim d’Escorxador-5, el Rudolph Waltz de El bala perduda o l’Elliot Rosewater de God Bless You, Mr. Rosewater són persones superades per les circumstàncies, considerades per les ments benpensants i políticament correctes com uns inadaptats ridículs. Ara bé, en la seua inutilitat també són genials perquè aconsegueixen destacar aquells elements terribles que hi són i que ens són difícils d’acceptar. Fins i tot el Howard W. Campbell de Mare Nit, que sense proposar-s’ho acaba sent un agent infiltrat en els budells del nazisme, encerta en explicar-nos l’auge i l’esfondrament de les ideologies totalitàries, que queden retratades com a sonades i ignorants però latents en les societats. En els seus mots: «dubto que hagi existit cap societat que no tingués joves forts amb ganes d’experimentar amb l’homicidi, sempre que no hi hagués un gran càstig relacionat».
Seguint amb aquest fil, en la sàtira sempre ha resultat molt útil recórrer a la dimensió fantàstica amb motius pedagògics. Per exemple, en la literatura satírica canònica resulten clau les metamorfosis en animals per transmetre algun missatge. En la narrativa de Vonnegut, aquest paper l’han jugat els tralfamadorians. En diferents novel·les seues apareixen els habitants del planeta Tralfamadore, que estudien aquestes particulars criatures que són els terrícoles. També s’hi dialoga sobre el determinisme, la història i la pau, igual com Gulliver desmuntava els fonaments ideològics de la guerra i de la història en les seues converses amb els Huymhnhnms. Vonnegut també utilitza aquestes figures per justificar el seu particular sistema narratiu, fonamentat en els continus viatges en el temps, perquè els tralfamadorians es comuniquen telepàticament i perceben la realitat en cinc dimensions. No per casualitat, té una novel·la titulada Salt en el temps (Timequake, 1997) (trad. catalana: Angle, 2003).
Davant els fets luctuosos que va viure, és obvi que Vonnegut no va optar pel silenci, però tampoc per un tipus de literatura convencional, sustentada en l’espectacularitat dels fets i en la investigació psicològica dels personatges, que vol identificar-se amb el lector i apel·lar als sentiments. Fruit de l’esperit satíric i de la desconfiança dels grans relats, les novel·les de Vonnegut són conglomerats de moments de caràcter imprevisible i amb la carència d’un objectiu final. No hi ha una visió lineal del temps, sinó que el passat, el present i el futur s’hi barregen i conviuen en una mateixa esfera i simultàniament. La gràcia es troba a facilitar les portes que permeten passar de la manera més fluïda possible d’un moment a un altre. Per això, hi ha una voluntat d’unitat, però mai no és jeràrquica, sinó més aviat esquizofrènica i al·lucinada. Pel que fa a l’estil, opta per una escriptura neutra en la qual coneixem els personatges a través de les seues conductes. Aquest distanciament no només no l’impedeix posicionar-se, sinó que és capaç de recollir les evidències i l’emprenyament. Ho fa amb frases absolutament blindades i afilades com punyals, com si escriure de manera pedant i ampul·losa signifiqués ser còmplice de la cultura que ha donat lloc a la producció industrial de la mort.
Cloenda. L’humor de Vonnegut converteix allò inadmissible, bé sigui la guerra o el racisme, en una cosa ridícula. Davant la barbàrie, s’opta per actuar de manera lliure i temerària, es busquen noves estructures per aportar idees i així no repetir els tòpics. Al mateix temps, aconsegueix aprofundir en la realitat de les coses d’una manera tan directa que, de retruc, fa que en el lector neixi un rebuig violent en contra del que es denuncia. És el moment de reflexió i de clarividència que es produeix després del riure. S’interpel·la el lector, de qui no s’espera que s’emocioni o plori, sinó que s’emprenyi. La sàtira li exigeix el màxim esforç, perquè l’agredeix i el treu de polleguera. En definitiva, aquests mecanismes fan que els llibres de Vonnegut siguin contraculturals, directament un cop de puny a l’estómac del sistema oficial. De la seua necessitat, ell mateix se’n fa ressò en El bala perduda: «Voleu saber una cosa? Encara som a l’Edat de les Tenebres. L’Edat de les Tenebres encara no s’ha pas acabat». Cal, doncs, preparar-s’hi. Aquesta última cita recorda un aforisme molt similar que va escriure Canetti, amb el qual m’agradaria acabar aquest text:

«According to the defense experts World War Three will last at most half an hour.»
Porque es preciso pensar siempre en esto, se piensa más en otras cosas.
¿Con qué puede uno estar contento mientras siga en pie esta amenaza? ¿A quién pueden dirigirse aún los creyentes? ¿En nombre de qué libertad cantan victoria los no creyentes?
¡No digas que podría acabarse! Pues siempre estará ahí, la amenaza de los últimos cuatrocientos años, convertida en un alud que se cierne, más y más pesado cada vez, sobre las cabezas de los vivos.