dimarts, 27 de gener de 2015

El sentinella en el cor de Pangea

Hi ha una escena de la pel·lícula Midway (1976), de Jack Smight, en què Henry Fonda, que hi interpreta el paper de l’almirall nord-americà Chester William Nimitz, Comandant en Cap de la Flota del Pacífic, després d’una esgotadora jornada dedicada a esbrinar l’objectiu del pròxim atac japonès, contempla descoratjat el mapa de les operacions en curs en el teatre de guerra de l’oceà Pacífic, estès al seu davant en una enorme taula, mentre comenta amb un dels seus ajudants: «Joe, trobo a faltar la terra. Això és una gran massa d’aigua, i jo vinc d’un poblet d’una praderia de Texas. El llac més proper estava a 180 quilòmetres i es podia passar a gual en plena època de pluges. A l’estiu es pot modelar amb el fang que hi ha al fons». Verídica o no, l’anècdota no pot ser més reveladora, perquè, d’una banda, evidencia el punt de vista predominant entre la gent de terra endins enfront de la mar i, de l’altra, perquè qui la conta és, paradoxalment, l’almirall al comandament de la flota de guerra més poderosa de la història. En qualsevol cas, no hi ha dubte que la seva pertinència es troba del tot justificada a tall d’introducció d’aquest comentari de Land und Meer, el relat que el jurista i pensador filonazi Carl Schmitt va publicar a Leipzig el 1942 amb les seves reflexions a l’entorn de la lluita infatigable que, des del principi de la història, s’estableix entre les potències marítimes i terrestres, encarnades respectivament en els monstres bíblics del Leviatan i el Behemot. 

No és pas casual que la gestació d’aquest relat es produís en el context de la Segona Guerra Mundial,
tot just quan l’Alemanya nazi començava a perdre tota esperança de veure com els seus èxits militars li permetrien ultrapassar els límits de la fortalesa Europa, i patia en carn pròpia els efectes dels primers bombardeigs aliats. Com potser tampoc no és del tot fruit de la casualitat el fet que el sociòleg polític alemany Franz Neumann, vinculat als pensadors de la teoria crítica i exiliat als Estat Units, publiqués aquell mateix any un important estudi sobre el règim nazi titulat Behemoth: The Structure and Practice of National Socialism (1942) [trad. castellana: Behemot. Mèxic: Fondo de Cúltura Econòmica, 1943]. Sens dubte, la contraposició entre la potència continental d’Alemanya i el poder insular d’Anglaterra estava a l’ordre del dia i no sols donava peu a relats de caire assagístic com el de Schmitt, sinó que es troba també en l’origen d’una obra diametralment oposada al llibre que ens ocupa com The Lord of the Rings, l’arxifamós  revival de la novel·la de cavalleries escrit per John R. R. Tolkien, on la insularitat cultural dels hòbbits, els elfs, els nans i els homes s’enfronta, en una lluita tan desigual com desesperada, a la maquinal uniformitat tel·lúrica de les legions de Mórdor, que aspiren  a sotmetre al seu jou tirànic la diversitat ètnica i cultural de la Terra Mitjana.

Per bé que admet l’existència d’exemples il·lustres de cultures bolcades en l’hegemonia marítima com ara els atenesos, els fenicis, els víkings o els venecians, Schmitt, d’acord amb la periodització del filòsof de la geografia Ernst Kapp, distingeix tres estadis pel que fa al domini de la humanitat sobre l’element aquàtic: 1) l’estadi potèmic, característic de les cultures fluvials de l’Orient; 2) l’estadi talàssic, propi de cultures lacustres que estenen el seu domini a mars tancades, la més rellevant de les quals seria la Mediterrània en l’època compresa entre l’Antiguitat grecollatina i l’esplendor de la Serenissima Signoria de Venècia; i 3) l’estadi oceànic, durant el qual certes societats han transposat amb èxit de la terra a la mar la totalitat de les seves formes històriques de vida. Al parer de Schmitt, tan sols aquestes últimes representarien de manera plena la mena de relació amb la mar que constitueix l’objecte de la seva reflexió. 

Els precedents directes de la forma de vida marítima que encarna l’estadi oceànic caldria anar a buscar-los en les expedicions del baleners i en les innovacions en la construcció de vaixells que es produïren a les acaballes de l’Edat Mitjana i els començos de l’Edat Moderna. Les proeses dutes a terme pels caçadors de balenes en la persecució infatigable de les seves preses superaren àmpliament tots els descobriments duts a terme pels exploradors «oficials» de la nissaga de Colom e tutti quanti, i només troben parangó en els amplíssims espais oberts pels caçadors de pells russos durant la seva expansió per Sibèria, en direcció cap a les costes de l’Àsia oriental. Els holandesos esdevingueren els autèntics pioners en un nou tipus de navegació que portarà a l’arraconament definitiu de les galeres servides per galiots i es prolongarà sense grans canvis fins al segle XIX, gràcies a un nou tipus de vaixell de veles quadrades, capaç d’aprofitar exhaustivament la potència motriu del vent de costat,. Posteriorment, gràcies a la disposició d’una bateria de canons a cada banda, es produirà una revolució en la guerra naval, en la mesura en què aquesta deixarà de basar-se en el «cos a cos» dels vaixells que s’aborden, per tal que les seves tripulacions puguin reproduir en alta mar les condicions del combat terrestre, i esdevindrà un duel artiller en tota regla entre vaixells que maniobren amb perícia per canonejar-se en les condicions més favorables, mitjançant l’obtenció del sobrevent. Un model de combat que probablement va trobar la seva culminació en la batalla de Trafalgar.

Durant els segles XVI i XVII, el nou tipus de navegació va donar lloc a la proliferació de tota mena de pirates i aventurers, que es van afegir als navegants i baleners que fins aquell moment retenien en exclusiva el títol de «fills de la mar». Però, la pirateria va constituir només una etapa «precientífica» de la guerra naval, molt activa en el llarg contenciós entre Anglaterra i la monarquia espanyola, i la seva època finalitzarà amb la consolidació del sistema estatal europeu en el tractat d’Utrecht (1713), després del qual les potències marítimes van consolidar les seves esquadres i Anglaterra començà a exercir l’hegemonia marítima a escala mundial. D’aquesta manera, Espanya i Portugal conservaren extenses possessions ultramarines, però van perdre el domini de les seves línies de comunicació marítimes, i Anglaterra esdevingué l’hereva de l’esforç col·lectiu realitzat per les nacions europees de cara a l’empresa d’exploració i conquista del planeta. Es tracta, apunta Schmitt d’un procés singular, en el curs del qual els anglesos transferiren la seva existència de la terra a l’element oceànic i realitzaren una revolució espacial de caràcter mundial. 

Les diverses formes de vida que ha desenvolupat la humanitat al llarg de la història es corresponen amb unes altres tantes concepcions espacials. No es tracta, val a dir, de concepcions immutables, sinó que es troben subjectes a transformació, producte alhora de les elaboracions espacials dutes a terme per les diverses ciències i l’empresa d’exploració global. Quan l’eixamplament de les concepcions vigents de l’espai experimenta una discontinuïtat catastròfica —en el sentit matemàtic del terme— es pot produir no sols una modificació radical de l’horitzó espacial extern d’una cultura, sinó una autèntica revolució espacial, susceptible de modificar el concepte mateix d’espai, com les que han
acompanyat sempre les grans transformacions que s’han produït al llarg de la història de la humanitat.
Tot i l’existència de precedents hel·lenístics i romans, la més profunda transformació de la imatge del món de què tenim notícia en època històrica és la que es va produir en els segles XVI i XVII, amb el descobriment d’Amèrica i la circumnavegació de la terra per l’expedició de Fernão de Magalhães, en paral·lel al que Thomas S. Khun va anomenar la revolució copernicana. La conseqüència més decisiva d’aquesta revolució va ser, d’una banda, la consolidació definitiva de la naturalesa esfèrica del nostre planeta i, en un nivell més elevat, «[l]’eixamplament del cosmos en sí i la idea d’un infinit espai buit» (p. 55). D’aleshores ençà, el buit va deixar de ser un concepte abstracte i els homes començaren a experimentar un horror vacui que es troba en l’origen del nihilisme europeu posterior. Aquesta transformació es pot observar en la totalitat de les arts, que se separen dels models gòtics i engendren noves configuracions espacials, en harmonia amb les noves concepcions. Tot plegat, va desembocar en la supremacia del racionalisme occidental i el naixement de la seva vocació de sotmetre al seu domini tota la resta de pobles del planeta.

Una de les conseqüències fonamentals del procés que descrivim, va ser l’articulació d’un ordenament espacial, un nomos de la terra. El terme, d’origen grec, posseeix un triple significat, el de «presa de possessió» o «conquista», el de «distribució del territori i divisió de la propietat basada en aquesta» i el d’«ús, conreu i explotació del territori obtingut mitjançant la divisió». En qualsevol cas, l’evocació del terme no és gratuïta, atès que, segons Schmitt, l’inici dels grans períodes històrics va sempre precedit per extenses conquistes territorials, associades amb canvis polítics d’abast universal i amb una nova distribució territorial global. Això precisament és el que s’esdevingué a partir dels segles XVI i XVII, en què els conquistadors europeus es van lliurar a l’exploració sencera del planeta, tractant els països que descobrien i les seves poblacions com bens sense amo, susceptibles d’apropiació amb l’excusa de cristianitzar-los, que a partir dels segles XVIII i XIX es va veure reemplaçada per la d’aportar-los la Civilització. Aquest argumentari legitimador compartit va propiciar l’aparició d’una comunitat de pobles cristians d’Europa, una «comunitat de nacions» contraposada a la resta del món, que mai no va ser objecte, sinó subjecte del dret internacional europeu i, per tant, podia ser sotmès al domini i l’explotació colonial.

D’ençà del segle XVI, el conflicte entre catòlics i protestants va adquirir dimensions planetàries i es va traslladar al repartiment del món, de manera que la pretensió inicial de Castella i Portugal de dividir-se’l, sancionada pel Papa, va suscitar la ràpida reacció dels protestants —holandesos i anglesos, sobretot. Ara bé, l’autèntic contingut del conflicte només s’aclareix quan prenem en compte la contraposició entre el món de la mar lliure i el de la terra ferma, dualitat que esdevé especialment observable en els països que van abraçar la reforma religiosa: Alemanya, d’una banda, es va convertir en el camp de batalla de la Guerra dels Trenta Anys, un conflicte aliè a les conquistes ultramarines, de les quals no va participar; de l’altra, les fraccions anglesa, holandesa i francesa del calvinisme es bolcaren en el descobriment i la conquista de noves terres, guiades per la seva fe en la predestinació i la convicció de formar part de l’elit dels escollits, destinada a edificar una Nova Jerusalem més enllà de l’oceà. En conseqüència, es va produir un desplaçament cap a la mar de les forces que animaven l’existència històrica universal, situació que va desembocar en el repartiment de la terra entre una dotzena d’estats històrics, que contrastava, en teoria, amb la llibertat imperant en una mar que, en realitat, estava cada cop més sotmesa al domini anglès. 

El fet que sobre la mar no regís la sobirania estatal va repercutir en una diferenciació creixent de les condicions en què es produïa la guerra terrestre i la guerra marítima, les quals, d’ençà d’aquesta època esdevingueren la manifestació de mons i de conviccions jurídiques progressivament enfrontades. La guerra terrestre obeïa a la idea que un conflicte bèl·lic consistia en un tipus peculiar de relació entre estats, que involucrava les forces combatents però deixava la població civil hipotèticament al marge. Per contra, la guerra naval, tal com es concreta en la pràctica del bloqueig dut a terme per una potència naval contra una terrestre, respon a la voluntat d’aniquilar tots els recursos de l’enemic, sense discriminacions de cap mena entre combatents i no combatents, ni de països neutrals i no neutrals.

La pugna entre aquestes dues concepcions de la guerra es va decantar amb el temps en favor de la visió marítima, afavorida per la supremacia mundial britànica, que va posar les bases per a l’elaboració d’una economia política i una sèrie de doctrines jurídiques i filosòfiques adreçades a legitimar el nou statu quo, derivat del predomini de les formes de vida marítimes sobre les terrestres. D’aquesta manera, Anglaterra va culminar la primera part de la revolució espacial planetària, operant una transformació fonamental de l’existència historicopolítica de la pròpia illa, que es va desprendre espiritualment del continent europeu, esdevenint part integrant de la mar mateixa, com si fos una mena desconeguda de vaixell o peix. Això va modificar decisivament les seves relacions amb la resta del món, començant per les que mantenia amb el continent europeu, que molt sovint va passar a ocupar un lloc marginal en l’atenció d’una gent com els anglesos, que concebien el món a la manera nàutica en termes de línies de comunicació i ports d’escala. Correlativament, Anglaterra es va desterrar —o desterritorialitzar, per dir-ho a la manera del tàndem Deleuze-Guattari—, esdevenint així el centre mòbil d’un Imperi mundial dispers per tots els continents.


L’hegemonia anglesa es va produir —i no és pas per casualitat— en paral·lel a l’auge del lliurecanvisme, una concepció de les relacions econòmiques que s’ajusta com un guant a les lleis de la mar com a espai sense fronteres, on no impera cap tipus de sobirania. Alhora, la revolució industrial va modificar radicalment la relació elemental que fins aquell moment hi existia entre la mar i la terra, contribuint a la cristal·lització d’un nou període històric, que es troba en l’origen de la guerra industrial i econòmica moderna. En la situació creada, el tradicional domini britànic sobre la mar va ser experimentat com a progressivament insuficient, tal com evidencia el projecte de construcció del model de vaixell de guerra cuirassat dreadnought, impulsada per l’almirall Jackie Fisher, i l’incert desenllaç de la batalla naval de Jutlàndia (1916). No debades, el 1904 l’almirall nord-americà A. T. Mahan va postular la necessitat d’una «unió» entre Anglaterra i
els Estats Units, tenint en compte la incapacitat de la primera per mantenir —ateses les seves reduïdes dimensions— la seva hegemonia marítima. Segons Mahan, els nous imperatius de l’era industrial reclamaven l’aliança d’Anglaterra amb una altra potència «insular» més gran com els Estats Units, que, en virtut de la seva situació geogràfica, semblaven destinats a perpetuar el domini anglosaxó sobre la mar —tesi que la Segona Guerra Mundial es va encarregar de ratificar.

Posteriorment, l’electricitat, la radiotelegrafia i l’aeronàutica van acabar de consolidar la segona revolució espacial planetària. Especial rellevància adquireix en aquest context l’aparició de l’aeroplà, les possibilitats bèl·liques del qual el transformen en una arma espacial de primer ordre. Tot plegat significa que la humanitat ha conquistat una nova dimensió, caracteritzada per la irrupció d’un nou element, l’aire, el qual, sota la figura emblemàtica del Griu, ve a afegir-se a la constel·lació de imaginària formada pel Leviatan i el Behemot. Encara que, ben mirat, com apunta el mateix Schmitt, considerant que la conquista de l’espai aeri és producte del descobriment dels motors d’explosió, potser no seria aventurat afirmar que el nou element que ha irromput en l’activitat humana és el foc, amb la qual cosa es confirmaria la vella creença que la història de l’home consisteix en un itinerari a través dels quatre elements.

Schmitt tanca el seu llibre amb un parell de conclusions. En primer lloc remarca que, així com la revolució espacial renaixentista va transformar el concepte medieval de l’espai i va donar pas a l’aparició d’una dimensió de profunditat buida de qualsevol contingut imaginable, la revolució espacial contemporània propicia la concepció, expressada per Heidegger en Sein und Zeit (1927), que no és el món qui està en l’espai, sinó l’espai el que està en el món. La segona conclusió té a veure amb la incidència d’aquesta concepció en la relació secular entre la terra i la mar, que s’anuncia decisiva: la tècnica i els mitjans de comunicació han fet de la mar un espai en el sentit ple de la paraula, clausurant les condicions de possibilitat que facilitaren la conquesta anglesa dels oceans, arran de la qual es va instaurar el nomos planetari imperant en els últims segles. Segons l’autor, estem assistint, doncs, a l’emergència d’un nomos nou, que, tal com ha ocorregut en conjuntures històriques similars, es producte de la transformació de les relacions entre l’home i els elements i de la incorporació de noves dimensions a l’existència humana. La gent de mentalitat tradicional potser creurà que es tracta de la fi del món —i, certament, és la fi d’un món—, però, en realitat, es tracta només de la lluita, no exempta de violència, d’un ordre alternatiu, que pugna per imposar-se a l’antic.

Més enllà de qualsevol altra consideració, Terra i mar és un relat legitimador. De fet, constitueix en molts sentits l’esbós sumari de la filosofia de la història del dret que Schmitt va desenvolupar àmpliament en un llibre posterior, que encara no he llegit, Der Nomos der Erde im Völkerrecht des Jus Publicum Europaeum (1950) [trad. castellana: El nomos de la tierra. Madrid: Centro de Estudios Internacionales, 1979]. Cal remarcar que ens trobem al davant d’un discurs intensament tel·lúric, que constitueix la rèplica en l’àmbit històric i legal d’una concepció del món arrelada en imperatius territorials i racials, anàloga en molts sentits a la que va trobar expressió en la filosofia de Heidegger, en algunes novel·les i assaigs de Jünger i en part de la poesia de Gottfried Benn. Una concepció del món que ve a suposar, en molts sentits, la culminació radical d’una tradició nacionalista alemanya que es remunta, si més no, a Fichte i que, a través dels ideòlegs de la revolució conservadora —i molt especialment d’autors com Oswald Spengler i Richard Walther Darré—, va desembocar en l’exaltació de la Blut und Boden (la sang i la terra). Vinculaven el destí del poble alemany a la depuració de la seva ascendència germànica i a la consecució d’un espai vital (Lebensraum) susceptible de permetre l’assentament entre el centre d’Europa i els Urals d’una raça de senyors, intensament apegada als valors del món agrícola tradicional. Com que aquesta ideologia ja va ser objecte d’anàlisi en aquest blog arran de la recensió d’El misterioso caso alemán de Rosa Sala Rose, m’hi estalviaré ulteriors comentaris. 

En aquest context, l’al·legat de Schmitt, escrit en plena Segona Guerra Mundial, ha de ser llegit com una apologia del nou ordre imperant en la fortalesa Europa hitleriana, sotmesa al jou de la Wehrmacht, però alhora greument amenaçada pel poder aeronaval anglosaxó i la resistència de l’exèrcit soviètic. Simptomàticament, l’autor passa en silenci sobre els fets bèl·lics contemporanis
que, al meu entendre, resulten fonamentals per copsar el sentit últim del seu discurs. L’omissió esdevé molt greu pel que fa al dramàtic enfrontament de l’Alemanya nazi amb la Unió Soviètica, el desenllaç del qual va suposar la ruïna completa del Tercer Reich. Amb tot, si hem de ser justos, no podem demanar-li que hi reflexionés sobre assumptes que en aquell moment estaven sotmesos a una estricta censura política i militar. De totes maneres, deixeu-me remarcar-ho, aquesta omissió resulta crucial, atès que una anàlisi detallada del contrast existent entre les formes de vida dels alemanys i els russos hauria ensorrat les pretensions de coherència de la cosmovisió schmittiana, deixant ridículament en evidència les pretensions continentals d’una cultura germànica que, malgrat el seu secular entestament en aquest lloc comú, comparada amb les formes de vida de l’Àsia central no pot deixar de semblar-nos sinó essencialment lacustre i hanseàtica —i, per aquest costat, no constitueix cap excepció respecte de la major part de les cultures que integren aquesta mena d’apèndix quasipeninsular del continent asiàtic que és Europa.

Però, el discurs de Schmitt és ple de trampes també en relació amb la consideració que li mereixen les diverses innovacions en matèria bèl·lica. Sorprenentment, considera l’arma aèria com una prolongació de la guerra terrestre, quan els bombardeigs sistemàtics sobre les poblacions i els grans centres de producció de l’enemic induirien més aviat a concebre-la com una prolongació per altres mitjans de l’estratègia naval del bloqueig. D’altra banda, sobta també el seu silenci sobre la guerra submarina, que, al meu entendre, trasllada a l’àmbit marítim una concepció bèl·lica deutora per igual de les formes de vida del talp i del llop —no debades, els U-Boote alemanys atacaven les seves preses d’acord amb la tàctica anomenada de la «bandada de llops» (Rudeltaktik). Una altra qüestió seria discutir a quina mena de concepció de la guerra respon la guerra submarina actual, efectuada des de submarins nuclears, portadors de míssils atòmics d’abast intercontinental, però això ultrapassa el període històric considerat per l’autor i els objectius d’aquest paper.

A hores d’ara, les tesis de Schmitt han estat refutades de manera inapel·lable per la Globalització, entesa com «un fenomen nou que ha col·locat un altre cop la societat internacional en una mena d’estat de naturalesa» [Habermas et al. «Declaración de Granada sobre la globalización». El País, 6-VI-2005, p. 14] i, com a tal, molt més congenial amb les concepcions marítimes del món que no amb el nomos terrestre apadrinat per l’autor. No debades, la difusió del capitalisme a nivell planetari es tradueix en una «liqüefacció» —per emprar un terme que ha popularitzat Zygmunt Bauman— de les societats, observable en tots els àmbits, tant se val si parlem de la sobirania estatal com dels fluxos poblacionals, del capitalisme financer o de la vida de parella. És el que Michael Hardt i Antonio Negri, anomenen l’Imperi —en un llibre molt sobrevalorat i prou més destacable per la seva dimensió descriptiva i crítica que per la seva capacitat propositiva [Empire, (2000); trad. castellana: Imperio. Barcelona: Paidós, 2002]. En d’altres mots: la constitució d’una societat d’abast planetari que, per damunt de la proliferació de les diferències, s’estructura sobre el denominador comú d’una concepció de les relacions als més diversos nivells en termes de ports d’escala (nodes) i línies de comunicació (enllaços), tant reals com virtuals.