El llibre El problema de la culpa de Karl Jaspers és un recull de quatre conferències pronunciades a la Universitat de Heidelberg durant el semestre d'hivern de 1945-1946. La seua distinció entre quatre tipus de culpabilitat és molt coneguda i citada, però fins ara només la coneixia de forma indirecta. Les sensacions durant la lectura han estat ambivalents: inicialment atret per la claredat i la potència analítica de les distincions i l'aplicació freda al cas alemany; un bloc francament decebedor; i un final de compromís que em deixa amb la sensació quelcom que podria haver estat i no ha sigut.
Les dues primeres parts (“El esquema de las
distinciones” i “La diferenciación de la culpa alemana”) m'han semblat molt
bones per la seua claredat, honestedat i fredor analítica (definició, conseqüències,
violència, dret, gràcia, qui jutja què i qui, defensa). M'ha agradat l'èmfasi
constant sobre el fet que la responsabilitat última sempre és individual i que
no done joc a possibles fugides d'estudi sobre aquest aspecte fonamental (per a
mi) de la moralitat. I també m'ha agradat el rebuig total a qualsevol
aproximació emocional com una forma de no afrontar ni de resoldre el problema
de la culpabilitat i la seua èmfasi en una reflexió racional seriosa (tant
pública com íntima) com l'única forma tractar el problema i possibilitar una
solució pregona i perdurable.
La tercera part (“Atenuantes posibles”) m'ha
semblat molt fluixa (i més per oposició a l'anterior). Ací el moment històric i
l'auditori a qui va adreçat la conferència s'han fet notar en excés. Les
prudències i les cauteles per a fundar la nova República Federal Alemanya amb
una població que s'ha democratitzat gràcies a la imposició dels guanyadors
nordamericans fa que, tret de dos o tres frases puntuals, la reflexió teòrica i
la possible volada filosòfica, desaparega i s'enfonse totalment. La força i la
valentia dels capítols anteriors a l'hora d'analitzar la culpabilitat perd
molta força a l'hora de rebutjar els possibles atenuants que podia exhibir gran
part de la població alemanya.
Finalment, l'última part (“Nuestra purificación”)
i l'”Epíleg de 1962” remunten el vol, però sense assolir els nivells de la
primera part. L'un torna a posar l'èmfasi en la necessitat de la reflexió
personal com únic camí vàlid d'afrontar el problema i recuperar el paper de la
cultura alemanya en el curs de la humanitat. L'altre mostra, en plena Guerra
Freda, com els judicis de Nürenberg eren alhora la marca d'una promesa (un
Tribunal Internacional pels Drets Humans) i d'un fracàs (en última instància no
deixen de ser un tribunal de les potències vencedores).
Després de la lectura he comprés perquè l'obra,
tot i ser molt esmentada, no ha tingut un major aprofundiment en la filosofia
política posterior (i crec que, encara que no puc assegurar-ho, tampoc en la teoria
del dret).
En qualsevol cas, la lectura ha tapat un forat que
tenia pendent des de feia molt de temps i serà curiós contrastar-la amb la
següent. La casualitat ha fet que després de Karl Jaspers (defensor dels drets
humans com a mitjà per humanitzar-nos, d'arrels kantianes), Josep Conill haja
proposat la lectura de Carl Schmitt (màxim exponent teòric d'un positivisme
jurídic radical, d'arrels hobesianes).
En l’Alemanya enfonsada de 1945 Jaspers proposa un retorn a la racionalitat i a l’esperit de la Il·lustració. Reivindica un subjecte autònom i individual que depengui de la raó. Amb la raó tu elegeixes ser lliure, amb la raó tu elegeixes ser una persona bona i amb la raó tu tens la possibilitat de crear un món millor. Es reacciona contra l’ordre social establert a partir de l’autodeterminació d’un mateix. En d’altres mots, Jaspers proposa una altra vegada que l’individu superi la minoria d’edat. En el passat, aquest individualisme i aquesta llibertat van reaccionar contra la societat estamental i la seua piràmide d’estants inamovibles (on s’hi era per naixement i era impossible sortir-ne). En aquests moments, segons Jaspers, la racionalitat ha de retornar a l’individu el paper central que li deneguen les ideologies. S’emfatitza el sentit individual de la moral per damunt de la col·lectivitat. Ara bé, abans de construir una nova societat, cal passar comptes amb el passat. A través de la moralitat també s’ha de reconèixer la culpa i fer un acte de purificació. Jaspers fa aquest gir per referir-se a la culpabilitat d’Alemanya envers el nazisme. Tanmateix, seguint els seus arguments, considera que només es poden demanar responsabilitats a persones concretes i individuals. En aquest sentit, és molt crític amb aquells que volen responsabilitzar del nazisme a tot el poble alemany. En lloc d’això, cal buscar de manera concreta els culpables polítics, que tenen una culpa política. Una altra cosa és referir-se a la culpa moral del subjecte racional, que cadascú ha d’afrontar de manera individual per reconèixer-la i aconseguir la purificació.
ResponEliminaLa proposta filosòfica de Jaspers és una pregunta sobre la vida. Què és la vida i com s’ha de viure a través de la moral. Aquest manera de filosofar tan kantiana la va recuperar també Habermas amb la seua teoria Comunicativa, que proposa arribar a una societat lliure, moral i racional a través de l’autonomia individual i dels consensos establerts entre els diferents actors participants (una moral monològica i una moral dialògica). D’aquesta manera, Jaspers i Habermars fan servir la filosofia com a antídot contra el gregarisme i com a ferramenta per construir una societat millor.
Poc més es pot afegir a aquests arguments, que es presenten totalment immaculats i segurs de si mateixos. No obstant això, jo penso que aquesta manera de filosofar es deixa massa coses fora. Com es forma una determinada imatge del món? I una actitud? I una societat? En aquesta manera de fer filosofia, no hi ha un estudi de la influència de la religió. No hi és l’economia. No hi és la sociologia. No hi és l’arqueologia social, a la manera, diguem-ne, de Michel Foucault. Ni tan sols hi és la història. A més, psicològicament hi ha molts pocs matisos. Per exemple, en la qüestió d’Alemanya. Jaspers reivindica la raó i la Il·lustració com els ideals als quals cal tornar. Com si l’Alemanya nazi hagués estat el resultat d’una aniquilació d’aquests ideals. Però sabem que les coses van ser molt més complexes. Precisament, en aquest espai virtual hem llegit Rosa Sala, que ha investigat els diferents comportaments i fets que van donar lloc a la barbàrie. En un exemple clar del que hem referia més a dalt, és a dir, a través d’una recerca empírica de comportaments i d’actituds, que permet descobrir moltes més coses que aquests ideals que patenta Jaspers. A més, en aquesta reivindicació que fa Jaspers de Kant i de la Il·lustració, ens podríem preguntar: la barbàrie va ser un oblit dels ideals de la Il·lustració o un us dialèctic dels mateixos? Habermas i Jaspers sembla que aposten per la primera opció, per això continuen plantejament els mateixos horitzons cap als quals tendir. Però és una opció que jo trobo massa fàcil i que es deixa de qüestionar molts aspectes.
Tens raó en que l'enfocament és exclusivament de filosofia ètica i que no té en compte cap consideració de caire sociològica. Crec que Jaspers no sabria fer altra cosa tant per formació (estrictament acadèmica i filosòfica decimonònica) com per el moment vital en què escriu. A més, cal tenir en compte, el moment i el format de les conferències. També crec, però, que aquest fet no treu interés a l'obra que estem comentant.
EliminaAquesta obra té l'encert de posar al centre de la reflexió la qüestió de la responsabilitat individual davant de l'esdevenir històric en què estem immersos i la necessitat d'una reflexió personal com a condició necessària per a afrontar amb honestedat i sobre fonaments sòlids el passat, el present i el futur. L'objectiu i l'interés d'aquesta obra no rau tant en explicar o comprendre com va arribar a passar el que va passar i la qüestió de la culpabilitat alemanya com en posar l'èmfasi sobre la qüestió de la responsabilitat individual de tots i cadascun de nosaltres i la necessitat de reflexionar de forma seriosa per poder construir un futur sobre fonaments més o menys sòlids.
En aquest sentit, crec digne de ressenyar l'honestedat a l'hora d'assenyalar que la responsabilitat davant la culpa en els dos darrers sentits és limitat i que correspon a un àmbit íntim i personal (i de purificació gairebé en un sentit religiós). I que, al mateix temps, aquesta reflexió íntima i personal sobre la responsabilitat a l'hora d'afrontar els fets del passat és la condició necessària per afrontar amb un mínim de garanties la construcció d'un futur digne. Ací es podria comparar la reflexió alemanya de postguerra sobre el règim nazi i l'espanyola sobre el franquisme (amb totes les consideracions i clarobscurs que es vulga d'un i altre procés).
En resum: que l'obra de Jaspers té el mèrit de posar al centre de la reflexió el caràcter ineludible de la responsabilitat personal a l'hora d'afrontar els esdeveniments històrics i impedeix la temptació de fugir d'estudi apel·lant a la ineludabilitat dels fets històrics.
M’agradaria acabar la meua intervenció amb Elias Canetti, que va escriure dos aforismes que reflexionen sobre l’excés de zel que es posa en la raó i sobre una reformulació de l’ideal d’Il·lustració:
ResponElimina"No ser más racionales de lo que somos. No cubrir nada con la razón. No correr por delante con la razón. Utilizarla contra nuestra propia maldad innata, mas no para enmascarar el conocimiento".
"De los esfuerzos de unos cuantos por apartar de sí la muerte fue surgiendo la monstruosa estructura del poder.
Para que un solo individuo siguiera viviendo se exigía una infinidad de muertes. La confusión que de ellos surgió se llama Historia.
Aquí es donde debería empezar la verdadera Ilustración que establezca las bases del derecho de cada individuo a seguir viviendo".
Miquel tiene problemas de conexión; de ahí que colgara yo el texto y que tal vez tarde él cierto tiempo en intervenir. Yo he leído tanto su presentación -que me servirá para orientar la lectura- como el comentario de Fèlix, pero acabo de empezar el libro. Con todo, quiero sumarme ya al debate. El problema que plantea Fèlix me parece propio de la filosofía "pura": el trabajo con las ideas, con los conceptos, entendido como aquello de lo que ella se hace cargo, al margen de cualesquiera otras consideraciones. Una perspectiva desde la que el trabajo de un Foucualt se considera, en el fondo, historia más que filosofía, o se defiende que para entender a Heidegger sobran y bastan los textos de Heidegger y de la tradición filosófica dentro de la que trabaja éste. Evidentemente, a los que nos interesa más un trabajo transversal, es un planteamiento de partida que nos cuesta aceptar. Y, por lo que decís, no parece que Jaspers haya llegado muy lejos trabajando el problema de la culpa desde la tradición del idealismo.
ResponEliminaEn lo que llevo leído del libro, hay, sobre todo, dos cosas que me llaman la atención. Primera, me falta contexto para entender exactamente cuáles son todos los interlocutores a los que Jaspers apela desde el comienzo mismo, todas las posiciones ideológicas con las que, a su juicio, habría que establecer un diálogo productivo. En segundo lugar, me parece bien traída la referencia a Habermas. Frases como "Alemania sólo puede volver en sí si los alemanes se encuentran unos a otros en la comunicación; si aprendemos a hablar de verdad unos con otros" sitúan el problema en el campo en el que -grosso modo- operaría Habermas con su famosa "teoría de la acción comunicativa". Una perspectiva con la que cuadra bien el humanismo retórico de Jaspers, esas apelaciones al "alma", al "corazón", al "espíritu". Apelaciones, no obstante, que al mismo tiempo, y ya desde un principio, parecen aquejadas del problema que el profesor Manuel Jiménez no dejaba de señalar en los cursos sobre Habermas a los que asistí a mediados de los años 90 en la Facultad de Filosofía: el problema de la existencia de una autodeterminación individual que él situaba en Descartes y Lutero, de los que una posible traducción podría ser el famoso "I'd rather not" de "Bartleby, el escribiente", o las reflexiones del narrador de los "Apuntes del subsuelo" destinadas a poner de manifiesto que entender la existencia -y, por derivación, la coexistencia- como mera satisfacción de los intereses racionales por parte de los agentes es no entender que el ser humano se determina a sí por medio de su libre albedrío, y que forma parte de ese libre albedrío actuar, precisamente, en contra de los propios intereses racionales. Dicho en román paladino: la bella apelación a los corazones, a las almas, o las condiciones de rectitud, veracidad, etc., de la teoría habermasiana, son ciegas a un rasgo del individuo occidental que resulta determinante para entender de manera reslista -creo yo- al individuo occidental y, por tanto, la configuración de las sociedades occidentales: campos de fuerzas, de intereses, de discursos contrapuestos, en los que los "estómagos" -por recurrir a una palabra favorita de Dosteyevksi- tienen la misma fuerza que otras muchas partes del cuerpo a la hora de estar en el mundo. Por simpatía que despierte el planteamiento inicial de Jaspers, me parece que cojea; a partir de unos cimientos tan débiles, parece difícil construir un edificio sólido.
Fèlix i Paco tenen raó en que la consideració de les persones de Jaspers és abstracta i racional (en el sentit kantià i habermasià) i, per tant, irreal. Igualment, he de recordar (i el propi Jaspers és conscient) que la democratització i la necessitat de reflexionar sobre l'alemanya nazi són més producte d'una imposició exterior que no pas d'un moviment intern de la cultura alemanya (la victòria bèl·lica dels aliats).
EliminaCertament, aquest punt de partida irreal i buit d'un individu racional ideal característica de l'humanisme liberal llastra totes les consideracions posteriors i ja era anacrònica quan es va formular. Però, per altre costat, no podem oblidar que totes les consideracions que posen l'èmfasi sobre el caràcter històricament determinat dels individus i han anunciat la seua mort davant de camps de forces (Heidegger, el Sartre stalinista o el Foucault de Les mots et les choses) han tingut serioses dificultats per poder explicar com poder separar-se del Zeitgeist.
Un breve comentario para deciros que ya he leído el texto completo. Pues a mí, la verdad, me ha parecido muy interesante, y de mucha actualidad en ciertos aspectos. Veo también que mi anterior comentario es válido sólo en relación con el prólogo, y nada más. Esperaré a la intervención de Josep para ir abordando algunas de las reflexiones que me ha suscitado el grueso del texto.
ResponEliminaLa veritat és que no tinc gran cosa a afegir a les que ja han estat dites sobre el llibre de Jaspers. D’entrada, em sembla un seriós exercici de reflexió sobre la responsabilitat dels alemanys en la Segona Guerra Mundial, realitzat «en calent», a frec mateix dels esdeveniments, cosa que li proporciona a hores d’ara un valor documental excepcional que no tenia en el seu moment, però també contribueix a explicar algunes de les seves monumentals mancances. D’altra banda, crec que ningú gosaria retreure a l’autor la seva irreprotxable honestedat, ni la coherència amb què es va mantenir al llarg de la llarga nit totalitària fidel a les seves conviccions, fins i tot arriscant la vida.
ResponEliminaAra bé, un cop assenyalat això, crec que ens trobem al davant d’una obra desigual, amb un començament molt intens, centrat en la reflexió de caire gairebé escatològic sobre els quatre tipus de culpa, on algunes categories de la filosofia d’existència són emprades per dur a terme una anàlisi dramàtica de la situació moral en què es trobaven sumits els alemanys després de la derrota. Una anàlisi, val a dir, caracteritzada per un idealisme i un essencialisme que puc comprendre, però que no comparteixo pas. De fet, al llarg de la lectura, no m’ha abandonat en cap moment la impressió que el discurs de Jaspers mai no aconsegueix alliberar-se dels esquemes categorial que van abocar els alemanys al desastre.
La seva insistència en la salvaguarda d’una pretesa «essència» alemanya, que hauria estat pretesament profanada pel nazisme, no deixa de constituir una patètica mostra del que vinc dient. Per aquest constat, l’autor d’El problema de la culpa se’ns apareix com un típic representant d’aquell humanisme individualista i apolític, desdenyós de les ciències socials, que amb el seu silenci o la seva, sovint tàcita, complicitat va contribuir a l’ascens del nazisme en els àmbits (no sols) acadèmics. No em malentengueu, alerta! No estic dient que Jaspers en fos còmplice, encara que ell mateix reconeix que li va costar molt prendre consciència de la barbàrie nazi i reaccionar-hi; senzillament, afirmo que el seu pensament —si bé no el decantava a la col·laboració amb el nou règim, com va ser el cas de Heidegger— tampoc no facilitava la tasca crítica. En aquest sentit, com apunta Fèlix en el seu comentari, el camí més fructífer per comprendre el que s’esdevingué a Alemanya i la dosi de responsabilitat personal o col·lectiva que se’n deriva passa per un altre tipus d’enfocaments, de caràcter històric i sociopolític, en els quals Jaspers a penes insisteix.
A tall de cloenda, m’agradaria comentar un apartat de l’obra que trobo especialment enutjós. Té a veure amb el convenciment de l’autor que l’assumpció de la responsabilitat política d’Alemanya hauria de ser fonamentalment establert després d’un debat entre alemanys. No ho veig així: resulta obvi que l’assumpció de la culpa corresponia als alemanys, però l’establiment d’aquesta era una qüestió que els ultrapassava, en la mesura en què les conseqüències dels seus actes abastaven la humanitat sencera. L’objecció que el tribunal de Nuremberg no responia pas a les condicions ideals exigibles a la justícia internacional, a banda de restar un cop més captiva del punt de vista nacionalista, constitueix una excusa massa feble per comparació amb la possibilitat que els responsables de les atrocitats nazis haguessin restat sense càstig, a l’espera d’una deliberació independent del poble alemany sobre l’assumpte.
Com sempre Josep Conill ha fet una bona síntesi dels pro i contra del text de forma elegant. En efecte, a Jaspers no se li pot fer cap retret en la seua coherència personal i en la forma de mantenir la dignitat en un règim tant menyspreable. Ara bé, a hores d'hora (i supose també que per als seus conciutadans més joves) el seu discurs devia de sonar la veu d'un món (filosòfic i polític) ultrapassat, ressuscitat d'una realitat acadèmica i liberal conservadora desapareguda feia dècades i que s'havia mostrar (en el millor dels casos) impotent davant l'ascensió dels discursos totalitaris. En eixe sentit, efectivament són i eren més profitoses les lectures d'Adorno i Horkheimer criticant l'ambivalència del discurs humanista il·lustrat, les critiques de Marcuse o el recurs a les ciències socials (tot i les seues mancances) de Habermas
EliminaA més del discurs idealista, essencialista i culturalista també m'incomodava durant la lectura (especialment la darrera part del llibre) el transfons cristià de gran part dels fonaments de la seua argumentació.
Uno de los aspectos que más me han interesado del libro tiene que ver con el trasfondo cristiano del que habla Miquel. Tiene que y, sin embargo, me parece que se sostiene sin la necesidad de ese horizonte trascendente. Se trata del concepto de la culpa metafísica, con la idea de que existir implica estar inmerso en una red de relaciones de poder contra la que deberíamos luchar a todo trance y ante la que, sin embargo, solemos demostrar pasividad.
ResponEliminaOtra idea que me ha interesado mucho ha sido la apelación a la intervención de las potencias extranjeras después de la llegada de Hitler al poder. Asunto delicado, sin duda, por muchos motivos, pero de plena actualidad, en un mundo plagado de regímenes dictatoriales. Y, en conexión con esto, la idea latente de un Tribunal Penal Internacional, cuyo carácter fallido está siendo sustituida .-en la medida de lo posible- por actos como el de Garzón contra Pinochet o la jueza argentina contra algunos franquistas españoles.
Abans de que la vida "a salto de mata" en què estic immers em torne a engollir de nou.
EliminaAgrair a Paco que haja recuperat i pensat el meu text mentre el meu ordinador no funcionava, a més d'explicar el perquè de la meua tardança a l'hora de respondre els primers comentaris.
Era el primer que havia d'haver fet i que he anat postposat per poder posar-me al dia. Tard, però subsane l'error. Era just i necessari.
On diu "pensat el meu text" volia escriure "penjat el meu text"
EliminaNo hi ha que oblidar que la Il·lustració també volia superar les divisions nacionals i aspirar a alguna cosa més, precisament a partir d'un concepte comú d'humanitat. Kant va proposar la possibilitat d'una "pau perpètua", aconseguida a partir d’un govern mundial regit pels ideals il·lustrats. Penso que la petició de Jaspers d'una intervenció de potències estrangeres podria interpretar-se d'aquesta manera. Ara bé, Jaspers comet una gran incongruència quan demana que són els alemanys els que s'han d'ocupar dels seus crims i quan manifesta crítiques als judicis de Nuremberg. No només obvia les propostes kantianes, sinó que ignora que les accions dels alemanys, durant la Segona Guerra Mundial, van afectar a molts altres països.
EliminaPel que fa aquest fons cristià que t'ha interessat, penso que hi ha hagut pensadors que l'han expressat d'una manera més acurada. I estic pensant sobretot en Kierkegaard, el concepte de Fe del qual li va servir per criticar les religions oficials que s'havien convertit en portaveus del poder, i per desenvolupar la seua personalitat única envers el món i aquest poder.
Com ja havia dit al text inicial la part més fluixa del text de Jaspers és l'última: la referent a l'anàlisi de la responsabilitat alemanya i la valoració dels judicis de Nüremberg. Crec que està massa condicionada pel moment d'escriptura, per l'auditori a qui va dirigida i per la mentalitat d'un burgés alemany. És la més fluixa i la que impedeix, al meu parer, que el text de Jaspers siga un gran text.
EliminaPer altra banda, la qüestió del transfons cristià dels drets humans sempre m'ha resultat incòmoda i difícil. Per un costat, el to de sagristia sempre em posa molt nerviós i, per altre, mai no he tingut clar que les fonamentacions laiques siguen prou consistents i amb la força de mobilització suficient. Per ara no he llegit cap aproximació, des d'una aproximació moderna, que m'haja satisfet. Les unes perquè tenen tendència a caure en una adhesió incondicional a uns “valors” il·lustrats discutibles i que emmascaren la raó d'estat i, d'altres, perquè no són capaces de donar lloc a cap moviment efectiu d'adhesió i d'acció. En qualsevol cas el tema és fascinant i complex i, de fet, Habermas ha pretés ocupar-se del tema en els darrers anys.