dissabte, 6 de desembre de 2014

«El problema de la culpabilidad», de Karl Jaspers

Un text de Miquel Aleixandre.


El llibre El problema de la culpa de Karl Jaspers és un recull de quatre conferències pronunciades a la Universitat de Heidelberg durant el semestre d'hivern de 1945-1946. La seua distinció entre quatre tipus de culpabilitat és molt coneguda i citada, però fins ara només la coneixia de forma indirecta. Les sensacions durant la lectura han estat ambivalents: inicialment atret per la claredat i la potència analítica de les distincions i l'aplicació freda al cas alemany; un bloc francament decebedor; i un final de compromís que em deixa amb la sensació quelcom que podria haver estat i no ha sigut.

Les dues primeres parts (“El esquema de las distinciones” i “La diferenciación de la culpa alemana”) m'han semblat molt bones per la seua claredat, honestedat i fredor analítica (definició, conseqüències, violència, dret, gràcia, qui jutja què i qui, defensa). M'ha agradat l'èmfasi constant sobre el fet que la responsabilitat última sempre és individual i que no done joc a possibles fugides d'estudi sobre aquest aspecte fonamental (per a mi) de la moralitat. I també m'ha agradat el rebuig total a qualsevol aproximació emocional com una forma de no afrontar ni de resoldre el problema de la culpabilitat i la seua èmfasi en una reflexió racional seriosa (tant pública com íntima) com l'única forma tractar el problema i possibilitar una solució pregona i perdurable.

La tercera part (“Atenuantes posibles”) m'ha semblat molt fluixa (i més per oposició a l'anterior). Ací el moment històric i l'auditori a qui va adreçat la conferència s'han fet notar en excés. Les prudències i les cauteles per a fundar la nova República Federal Alemanya amb una població que s'ha democratitzat gràcies a la imposició dels guanyadors nordamericans fa que, tret de dos o tres frases puntuals, la reflexió teòrica i la possible volada filosòfica, desaparega i s'enfonse totalment. La força i la valentia dels capítols anteriors a l'hora d'analitzar la culpabilitat perd molta força a l'hora de rebutjar els possibles atenuants que podia exhibir gran part de la població alemanya.

Finalment, l'última part (“Nuestra purificación”) i l'”Epíleg de 1962” remunten el vol, però sense assolir els nivells de la primera part. L'un torna a posar l'èmfasi en la necessitat de la reflexió personal com únic camí vàlid d'afrontar el problema i recuperar el paper de la cultura alemanya en el curs de la humanitat. L'altre mostra, en plena Guerra Freda, com els judicis de Nürenberg eren alhora la marca d'una promesa (un Tribunal Internacional pels Drets Humans) i d'un fracàs (en última instància no deixen de ser un tribunal de les potències vencedores).

Després de la lectura he comprés perquè l'obra, tot i ser molt esmentada, no ha tingut un major aprofundiment en la filosofia política posterior (i crec que, encara que no puc assegurar-ho, tampoc en la teoria del dret).


En qualsevol cas, la lectura ha tapat un forat que tenia pendent des de feia molt de temps i serà curiós contrastar-la amb la següent. La casualitat ha fet que després de Karl Jaspers (defensor dels drets humans com a mitjà per humanitzar-nos, d'arrels kantianes), Josep Conill haja proposat la lectura de Carl Schmitt (màxim exponent teòric d'un positivisme jurídic radical, d'arrels hobesianes).