DOCE AÑOS DE ESCLAVITUD, DE SOLOMON NORTHUP
Durante diez
años trabajé incansablemente para aquel hombre sin recibir la más mínima
recompensa. Diez años de mi arduo trabajo sirvieron para que él acumulara más
riqueza. Durante diez años estuve obligado a mirarle con la cabeza gacha y el
sombrero en la mano, a hablarle y tratarle de la misma forma que un esclavo,
por eso no creo deberla nada, salvo muchos e inmerecidos abusos y azotes.
SOLOMON
NORTHUP, Doce años de esclavitud.
Per comprendre el
segle XX són fonamentals els llibres dels supervivents que narren en primera
persona l’experiència de les barbàries ocorregudes. A tall d’il·lustració,
podem referir-nos als testimonis de Primo Levi, Tadeusz Borowski, Elie Wiesel o
Jean Améry sobre els Lager nazis o
als d’Alexandr Solzhenitsyn o Gustaw Herling-Grudzinski sobre el gulag
soviètic. Tot i que Si això és un home (Se questo è un uomo, 1947) o Arxipèlag
Gulag (Архипелаг ГУЛАГ, 1973) constitueixen testimonis parcials i impressionistes que difícilment
poden aportar una visió global (tampoc no n’era l’objectiu) d’uns esdeveniments
massa complexos i sovint sense precedents, són relats de supervivents que han
estat imprescindibles per conèixer-ne la naturalesa i l’impacte. A més, aquests
relats verídics representen un xoc tan gran que afecten el mateix acte de dir
les coses, perquè sovint es van haver de narrar fets absolutament inefables. En
canvi, no és comú trobar testimoniatges escrits de les barbàries ocorregudes
abans del segle XX. Per exemple, la història de submissió, genocidi o
esclavatge dels nadius africans, americans o asiàtics generalment ens ha
arribat de manera molt parcial, és a dir, obviada o transmesa pels seus
opressors o per tercers. Tanmateix, les minories marginades i oprimides d’arreu
també solien quedar al marge de la cultura escrita i oficial, és a dir, de la
possibilitat d’expressió del seu drama. Sí que podríem descomptar el cas dels
jueus, els quals van ser una minoria amb membres cultes, un fet segurament clau
en el coneixement de les seues penúries. Aquesta realitat fa de Doce años de esclavitud (Twelve years a Slave, 1853), que són les
memòries de Solomon Northup sobre la seua experiència com a esclau, un document
molt valuós. De fet, el testimoni ha estat possible per l’excepcionalitat del
cas del mateix Northup, un afroamericà dels Estats Units nascut lliure i
alfabetitzat que va ser segrestat i esclavitzat durant dotze anys. Va poder
escapar i contar la seua terrible experiència, en unes memòries que serveixen
tant per explicar el seu cas com per donar a conèixer la realitat del sistema
d’esclavatge al sud dels Estats Units.
El relat, malgrat
que és de 1853, és molt modern pel seu caràcter directe i la seua voluntat
empírica. El principal objectiu de Northup és cenyir-se als fets: la descripció
del segrest, el viatge cap als estats esclavistes, la venda com a esclau a
diferents amos, els dotze anys que va patir d’esclavitud i el seu afortunat alliberament.
D’aquí l’organització en breus capítols segons els diferents moments que viu,
els quals atorguen al llibre una gran agilitat. Northup va tindre, sobretot els
dos primers anys de captiveri, diferents amos i va viure moltes peripècies, la
majoria d’elles molt dramàtiques, i a l’hora d’explicar-les mostra una gran
talent narratiu. Sap molt bé focalitzar l’interès en els esdeveniments
interessants, al mateix temps que domina l’art de les transicions entre les
diferents escenes. Al respecte, m’agradaria destacar el moment en què explica
al lector que un matí particular de treball al camp serà l’últim de la seua
vida d’esclau. A continuació, deixa l’acció, li demana que retrocedeixi uns
mesos en el temps i relata els esdeveniments que faran possible l’alliberament.
Una vegada relatat aquest fragment, que ell no va viure i que només ha pogut
reconstruir d’oïdes, Northup torna al seu relat, just al que serà el clímax de
les seues memòries. Aquesta espècie de flashback, que és també un agregat,
constitueix un magnífic exemple de la seua perícia narrativa.
Tanmateix,
Northup va ser una persona molt observadora, amb una fina capacitat d’anàlisi. És
gràcies a això que el seu llibre de memòries també esdevé un implacable retrat
del sistema econòmic que imperava en alguns estats dels Estats Units, basat en
l’agricultura sustentada pel treball d’esclaus africans. Gràcies al seu
testimoni, se sap com funcionava la venta d’esclaus en un moment en el qual els
historiadors no n’havien fet gaire cas. Cal tenir en compte que als Estats
Units de l’època només la novel·la La
cabana de l’oncle Tom (Uncle Tom’s
Cabin, 1852) havia tractat de manera directa l’esclavitud. I les memòries de
Solomon Northup es van vendre com una referència per entendre el llibre de
Harriet Beecher Stowe. Això és així perquè Doce
años de esclavitud descriu amb molta claredat quines eren les condicions de
vida dels esclaus i en què consistien els diferents cicles de treball,
bàsicament el conreu del cotó i de la canya de sucre. El llibre de Northup
presenta aquesta vessant socioeconòmica en els capítols en els quals descriu la
vida amb Edwin Epps, l’amo sota el qual malvisqué deu anys. Northup relata amb
pèls i senyals el règim d’explotació a què es veien sotmesos els esclaus per
tal d’aconseguir la màxima productivitat. Coneixem els horaris que feien, els
dies de treball i les poques festivitats que tenien, quines possibilitats
tenien de relacionar-se entre ells, el sistema de seguretat fonamentat en les
patrulles paramilitars, l’escassa llibertat de moviments que tenien i sobretot
els càstigs a què estaven sotmesos. Northup destaca, en aquest sentit, les arbitrarietats
de la justícia del sistema, que en realitat depenia de la voluntat i dels
capricis dels propietaris. Segons l’autor això provocava un embrutiment general
de la societat, començant pels mateixos fills dels propietaris, els quals
trobaven normal tractar els esclaus com animals perquè sempre ho havien vist
així. Finalment, al descriure els diferents companys esclaus que va tindre, fa
referències a les inèrcies i les relacions que tenien amb els propietaris. En
aquest sentit, resulta inoblidable el cas de l’esclava Patsey i del que va
haver de patir a mans d’Epps, qui segurament estigué enamorat d’ella, amb el que
això li suposà de turment i de gelosia per a la seua esposa.
Aquest caràcter
analític recorda Si això és un home,
en el qual Levi descriu d’una manera molt detallada les rutines, els patiments
i el sistema de treball als Lager. Cal
dir, això sí, que la postura de Levi és més distanciada i freda, mentre que
Northup introdueix elements patètics i emocionals, quasi sempre referits a la
incomprensió i al dolor del que li passa. Sí que coincideixen en què tots dos
llibres descriuen uns mons estranys i tancats, com van ser Auschwitz i la
plantació d’Edwin Epps, pensats per allotjar treballadors esclaus, afamats i sense
cap esperança de sortir-ne o de sobreviure. Per tot això, les memòries de
Northup són un document important, i no costa gaire d’imaginar que degué ser
aprofitat pels polítics i activistes abolicionistes del moment. També
m’agradaria destacar un element qualitatiu que se suma a la perícia narrativa i
analítica que ofereix el llibre. Com no podia ser d’una altra manera, Northup va
introduir en les seues memòries moltes reflexions i opinions de caire personal.
Algunes d’aquestes reflexions responen a la mentalitat de l’època, com cert
puritanisme cristià o la tècnica d’estil d’avançar esdeveniments per fer el
relat més patètic. També podem fixar-nos en els comentaris de Northup sobre la
realitat amable d’amos d’esclaus de bon cor, tot i que ell mateix reconeix més
tard que qualsevol esclavitud hauria de desaparèixer. Aquests trets que estan
avui en dia clarament superats, els compensa amb agudes reflexions que sí són
molt modernes i punyents. Per exemple, anota i deixa en evidència que va ser
segrestat a Washington, molt prop del congrés nord-americà, on teòricament es
vetllava i es discutia la constitució que diu que tots els éssers humans són
lliures. També comenta que qui més solia maltractar els afroamericans eren
persones pobres i miserables, demostrant que alguns pobres i miserables se
senten millor sabent que tenen algú per sota d’ells. El tema més dramàtic que
Northup vol destacar, però, és la progressiva degradació a què es veu sotmès
l’esclau. Una vegada privat de llibertat, a poc a poc va perdent més i més la dignitat
i fins i tot el seu component d’humanitat –un component d’humanitat que no
tenia qui havia nascut esclau i no coneixia res més. Per una altra banda, el
llibre també deixa constància que el cas de Northup no va ser aïllat. Ell va
coincidir amb altres afroamericans lliures que van ser segrestats i convertits
en esclaus. Que no hi hagi més relats similars respon segurament a la desgràcia
dels casos i també al component de falta d’alfabetització. I, finalment,
Northup explica el desencís que li va causar el fracàs del judici contra la
persona que el va convertir en esclau. Aquesta referència a la corrupció de la
justícia i als prejudicis racistes malauradament es va convertir en un senyal
premonitori del que els afroamericans encara havien de patir en una societat,
l’estatunidenca, que els va continuar marginant fins i tot molt temps després
de quan es va abolir l’esclavitud i en teoria tenien els mateixos drets civils
que qualsevol altre ciutadà del país.
