dilluns, 28 de juliol de 2014

"En el mismo barco" de Peter Sloterdik, o la política com a vaixell dels bojos



Escriu Nietzsche en el primer aforisme d’Aurora (1881) que «totes les coses que viuen molt de temps van amarant-se a poc a poc de raó, de manera que sembla inversemblant que tinguin el seu origen en la desraó». La referència és pertinent, no sols perquè projecta una ombra de sospita sobre les condicions de possibilitat de tot origen, sinó perquè ens ajuda a entendre millor els equívocs subjacent al fet mateix de postular-lo. En aquest sentit, un dels aspectes més idiosincràtics del pensament de l’alemany Peter Sloterdijk (Karlsruhe, 1947) consisteix en la seva inclinació a qüestionar la noció generalment acceptada d’origen, en la mesura en què es construeix a partir de l’obliteració de l’instant primigeni, sempre postergat a causa de la seva presumpta immaduresa en
benefici d’un moment de plenitud posterior, l’exaltació del qual només contribueix a desorientar sobre les autèntiques dimensions socials i individuals implicades en qualsevol realitat in nuce. Tocant a aquesta qüestió, hi haurà prou amb recordar ací les agudes reflexions que ha dedicat a la importància de l’existència «intrauterina» com a paradigma fundacional de l’antropogènesi, decisiu per entendre la manera com els humans ens instal·lem en el món i configurem la nostra manera de pensar i sentir, en obres com Zur Welt kommen – Zur Sprache kommen (1988; Venir al mundo, venir al lenguaje. Valencia: Pre-textos, 2006) i Sphären I (1998; Esferas I: Burbujas. Microsferología. Madrid: Siruela, 2003). En aquesta línia se situa també la seva conferència Regeln für den Menschenpark – Ein Antwortschreiben zum Brief über den Humanismus (1999; Normas para el parque humano. Madrid: Siruela, 2003), on discutia les possibilitats d’una antropotecnologia de base genètica, com a alternativa al fracàs de les esperances civilitzatòries dipositades en l’humanisme. Les seves posicions van suscitar una airada polèmica amb Jürgen Habermas, l’últim guardià de l’ortodòxia humanística, el qual, malinterpretant tendenciosament el text, va voler assimilar el seu autor a les posicions eugenèsiques dels nazis.

Pel que fa a l’assaig objecte d’aquest comentari, Im selben Boot - Versuch über die Hyperpolitik (1993; En el mismo barco. Ensayo sobre la hiperpolítica. Madrid: Siruela, 1994), constitueix una presentació sumària del pensament polític de l’autor. Comença Sloterdijk remarcant el fet que darrere de l’apel·lació al dictum bismarckià de la política com art del possible prospera la temptativa ―d’innegable regust hegelià, afegiria jo― d’emplaçar-la en el cim d’una jerarquia de racionalitat que privilegia la raó d’Estat enfront de la presumpció d’immaduresa de la raó privada. Ara bé, el descobriment de la dificultat de mantenir units els homes en institucions polítiques adreçades a la vida en comú és anterior als grecs i es pot rastrejar ja en textos egipcis, taoistes o jueus. Precisament, la literatura jueva ens subministra un mite poderosíssim sobre la condició humana en l’era dels imperis i de les cultures superior: el mite de Babel, sobre el qual jo mateix en vaig parlar extensament en una sessió de la Cooperativa de Coneixements dedicada al tema de «Babel i la retòrica». Per la seva banda, l’autor d’En el mismo barco assenyala que aquesta història bíblica conté una rèplica del mite de l’expulsió del Paradís, representada pel naixement de la discòrdia i la pluralitat humana per obra i gràcia de la intervenció divina. Es tracta, ben mirat, d’una mena de castració política d’una humanitat que hauria gosat escometre l’impossible, prenent-se seriosament la seva condició de criatures forjades a imatge i semblança de Déu, que es posaria de manifest en la cristal·lització del consensus com a coincidència perfecta ―«divina», per dir-ho a la manera dels humanistes de Renaixement― entre conviccions i tasques. Llegit d’aquesta manera, el mite de la torre de Babel es deixa interpretar com un mite radicalment antipolític i antiimperialista, que consagra el fracàs de la ciutat i la consegüent supervivència de la dispersió tribal, posant en relleu la paradoxa subjacent al concepte mateix d’humanitat, en la mesura en què «ens correspon estar junts amb aquells a qui no pertanyem» (p. 18), i com més els coneixem més conscients esdevenim del que ens en separa. En conseqüència, la història de les idees polítiques se’ns apareix com un seguit de provatures destinades a desactivar aquesta paradoxa, tant més dramàtica quant més es va anar ampliant l’horitzó de pertinença tribal, en el marc d’estructures i ideologies polítiques de dimensions imperials.

La reflexió de Sloterdijk sobre aquest procés s’estructura d’acord amb un esquema tripartit que evoca en determinats moments la distinció hegeliana entre tesi, antítesi i síntesi o, millor encara, la llei comtiana dels tres estats. Em refereixo, concretament, a la paleopolítica, la política clàssica i la hiperpolítica ―per a la qual jo proposaria el nom grec de cenopolítica.

1. D’entrada, el descobriment de la paleopolítica exigeix la remoció del «prejudici grafocèntric» que confon els orígens la història amb l’aparició de les cultures superiors, basades en el recurs a l’escriptura com a tecnologia del llenguatge susceptible de preservar la memòria ―o de promoure l’oblit, segons la versió platònica. No debades, aquest plantejament coincideix en l’essencial amb el prejudici humanista consistent a identificar els orígens de la humanitat amb una comunitat ja plenament constituïda, això és, superior ―com la seva mateixa cultura. D’aquesta manera, la concepció humanística gira l’esquena a l’esdeveniment decisiu que explica la formació de la humanitat, l’antropogènesi, i suprimeix tot d’un cop el 95% de la història de la nostra espècie, que hi apareix suplantada per fabulacions ideològiques, entre les quals destaca la concepció aristotèlica de l’home com a zóon politikon. Per contra, la paleopolítica no presuposa l’home, sinó que el genera, escenificant «el miracle de la repetició de l’home per l’home» (p. 25) com la quinta essència de l’acte polític. No cal dir que, en una concepció d’aquest tenor, la visió contractualista de l’origen de la societat política no hi té cap paper, en la mesura en què contraposa a l’individualisme liberal de la
teoria política clàssica la primacia de l’existència de l’horda com a comunitat arcaica, veritable illa flotant en el marc de la qual, en virtut del llenguatge, el ritual, el ritme, la música, la rivalitat, etc. ―en definitiva, tots aquells aspectes que configuren allò que el sociòleg alemany Niklas Luhmann designa com els sistemes d’interacció, caracteritzats per la comunicació oral i les relacions cara a cara―, es va configurant el significat del món humà. La llei de l’horda seria, doncs, «la reposició de l’horda en el seu propi llinatge» (p. 26), entesa com l’empelt de l’antinaturalitat, encarnada per l’emergència de la cultura com a luxe, en el si de la mateixa natura. Deixeu-me remarcar la importància assolida per la llengua materna (Muttersprache) en el procés, en tant que basteix un univers compartit de sentit que es tradueix en la tendència inveterada dels seus parlant a considerar-se «Homes entre els homes», això és, com «els Homes» per excel·lència. Les hordes esdevingueren així una mena de globus que, rodolant rodolant, van acabar poblant la terra. En altres llocs he avançat ja algunes hipòtesis personals sobre aquest procés, cosa que m’estalvia ara d’insistir-hi. Sí que afegiré, en canvi, que, d’acord amb Sloterdijk, la importància d’aquesta esfericitat social ha assolit el seu correlat individual en la formació d’una esfera personal que acompanya l’individu en cadascuna de les seves relacions amb els altres. Comptat i debatut: la paleopolítica pot ser definida com l’art del possible in statu nascendi, en petites proporcions, adequades a l’objectiu de perpetuar la vida del grup. És el que sovint no han entès aquelles cultures superiors que acostumen a desviar la seva mirada de la repetició de l’home per l’home i es concentren en el domini, entès com «el poder o la facultat d’usar els homes com mitjans» (p. 53).

2. La política clàssica, caracteritzada per l’«atletisme d’Estat» i l’«esperit de megalopatia», naix de la temptativa de repetir a gran escala els procediments d’incubació humana de l’horda i, per aquest camí, es transforma en l’art de «presentar l’improbable com ineludible» (p. 37). La política stricto sensu, doncs, comença amb el trasllat de la vivificació des de la figura de la mare física a la mare metafòrica, això és, l’Estat, que adopta la forma d’una hiperhorda de dimensions còsmiques. Entre les tecnologies més íntimament associades amb aquest art, corresponent als sistemes d'organització luhmanians ―íntimament relacionats amb les societats estratificades i configurats sobre la base que l'operació de la comunicació ja no requereix necessàriament una base presencial― cal destacar, en primer lloc, l’escriptura, sense oblidar-ne tampoc alguns subproductes com ara el dret i la cartografia. En conseqüència, la política clàssica esdevingué l’art de cohesionar i organitzar la diversitat humana
, reforçant els vincles capaços de permetre’n la convivència (imperial). Ara bé, aquesta estratègia, consistent a presentar el món com una llar destinada a ser habitada pels pobles, tant pot actuar en el sentit de reforçar-ne la pertinença recíproca com propiciar un neguit metafísic individual que ultrapassa l’àmbit polític i s’entesta a establir, com en el cas dels antics estoics, lligams directes amb una esfera còsmica, per definició transcendent. Els practicants d’aquesta transcendència serien els megalòpates, és a dir, els addictes a fer-se càrrec de les grans coses. La filosofia mateixa va nàixer, argumenta Sloterdijk, com un intent de disciplinar els excessos que es deriven de la megalopatia, reconduint-la cap a una mena d’atletisme d’Estat. La institució a través de la qual es va efectuar aquesta doma va ser l’escola, concebuda en el seu origen com un autèntic «camp de maniobres de la metanoia política» (p. 44) adreçat a formar les aristocràcies urbanes primigènies, en possessió d’una cultura superior. Una cultura superior, val a dir, que representa una autèntica catàstrofe antropològica, perquè escindeix l’evolució històrica de l’homo sapiens en una doble trajectòria que desemboca en l’èxit d’una minoria a costa de la depauperació i el sofriment de la major part. Els grups humans comencen a explotar altres grups humans com si es tractés de natura exterior a l’espècie, en virtut d’una dialèctica de l’amo i de l’esclau d’acord amb la qual com més estreta esdevé la connexió entre els homes, més estranys esdevenen els uns per als altres. Sota l’ègida de la cultura superior, el luxe passa del grup a l’individu i apareix el mecenatge, com a institució que s’ocupa del foment dels homes pels homes.

3. A nivell polític, la mort de Déu adquireix el sentit de la desaparició del cosmos unificador de signe imperial que havia afaiçonat la política clàssica i el seu imaginari. El seu lloc és ocupat per un espai mundial sincrònic complex, connectat en xarxa ―clarament identificable amb el que Luhman designa com el sistema societari o la societat, en singular, definida com el conjunt de totes les comunicacions possibles i constituïda a partir de la intensificació de la capacitat de comunicació entre absents. En aquest àmbit, l’estrés megalopàtic s’amplia considerablement, atès que deixa de concernir una minoria selecta i s’estén a les multituds. L’antiga megalomania de tall estatal hi deixa pas a una holomania, on l’antic cosmopolitisme, producte de l’alta cultura, es popularitza sota la forma de turisme low cost. Hi assistim a una insuficiència antropològica que, ara com ara, es manifesta sobretot en la percepció interna de les insuficiències d’una classe política que es troba par dessús de la melée  i alhora molt per sota de les circumstàncies, però que a la llarga podria donar lloc a un malestar general molt més persistent i profund. El present es caracteritza així per una mena d’estat de natura de les relacions internacionals, sotmeses al campi qui pugui i a la llei del més fort, context en el marc del qual les reaccions locals i individuals a la planetarització afloren sovint de manera tan anòmica com brutal, en forma de guerra civil generalitzada, com si hagués esdevingut viral el diagnòstic avançat per Hans Magnus Enzensberger el 1993 en Aussichten auf Bürgerkrieg (Perspectivas de guerra civil. Barcelona: Anagrama, 1994). La terrible veritat, hi apunta Sloterdijk, és que «la cultura superior ha exigit massa a aquest animal de grups petits que és l’homo sapiens, perquè aquest no ha estat capaç d’engendrar pròtesis emocionals i simbòliques per moure’s per les grans superfícies» (p. 78). Enfront d’això, caldria aprendre la gran lliçó que es desprèn de totes les ciències antropològiques contemporànies: «si els grans ordres es parteixen en dos, l’art de la pertinença mútua només pot començar-se de nou des dels ordres petits» (p. 86). Una lliçó, dit sigui de passada, que els historiadors de l’Alta Edat Mitjana coneixen bé i que Isaac Asimov va desenvolupar ja fa molts anys amb notòria sagacitat narrativa en la trilogia de La Fundació.
La repercussió de tot plegat sobre les democràcies postindustrials és, si més no, paradoxal: la democràcia ha esdevingut el sistema polític d’unes agrupacions humanes definides pels consens entre uns individus cada cop políticament més insociables, lliurats al cultiu de les seves diferències específiques. El fenomen resulta especialment perceptible quan el referim a les societats del benestar, sorgides de les transformacions dutes a terme pel socialisme democràtic que, al remat, han acabat desembocant en autèntiques modalitats d’asocialisme, és a dir, en unes formacions socials caracteritzades per la primacia antropogenètica de la renovació sobre la repetició, on cada home
tendeix a concebre’s a si mateix com l’últim home. No és pas per casualitat que aquesta societat constitueix un terreny abonat a la proliferació de l’autoajuda, la «literatura del jo» i el consum d’estils de vida, en els quals caldria veure el correlat individual d’un sistema productiu que ―com va predir ja un economista tan heterodox com Friedrich Schumacher el 1973 en el seu llibre Small is Beautiful (Lo pequeño es hermoso. Barcelona: Orbis 1983) i han desenvolupat posteriorment els teòrics del desenvolupament sostenible i del decreixement― es troba arrelat en la ideologia d’una productivitat no reproductiva, veritable variant econòmica del nihilisme, que desemboca en un cul de sac: la devastació del planeta sencer, que amenaça amb convertir els seus habitants en els últims homes ―ara en el sentit empíric de l’expressió. Enfront d’aquest horitzó indefugible, la hiperpolítica es presenta com «la primera política per als últims homes» (p. 102) o, el que ve a ser el mateix, com una paleopolítica per altres mitjans, adreçada a reintroduir els mecanismes susceptibles de permetre la reproducció de la humanitat en un context en què aquesta es troba greument amenaçada. En d’altres mots: estem parlant d’una política que es pren seriosament aquella observació d’Edmund Burke, que jo mateix vaig repetir a Submarins de butxaca (Lleida: Pagès, 2008), segons la qual «la humanitat és una comunitat integrada essencialment per persones mortes i persones encara no nascudes, que deleguen en nosaltres —no tenen més remei!— una efímera  representació»; i, a partir d’aquí, és capaç d’obrar en conseqüència, sense renunciar a la bestreta a cap dels recursos espirituals i tecnològics actualment a l’abast de la humanitat.

13 comentaris:

  1. El que més m’ha sorprès del llibre és la capacitat de Sloterdijk d’encunyar conceptes i de presentar arguments sintètics que són capaços de caracteritzar grans moviments (fa una brillant síntesi d’un llarg procés històric en a penes cent pàgines). A més, ofereix uns conceptes i uns arguments que volen trencar tòpics i oferir formes alternatives de pensar i de caracteritzar el que hi ha. Precisament, aquesta creativitat i aquesta actitud impertinent constitueixen un caràcter que també atribuiria a Josep Conill. Els lectors d’aquest bloc segurament recordaran conceptes com els de civilització global, humanitat ubiqua, diàspora omnipolar o la definició de tres tipus de globalització com a excel·lents mostres del que dic. Penso que tant en el cas de Sloterdijk com el de Conill, la intenció és aportar una comprensió radical de les coses i sobretot l’estimulació del pensament.
    En primer lloc. trobo que la síntesi que ha fet Josep del llibre és excel·lent. Fins i tot ha completat i enriquit el discurs amb moltes referències, un fet molt pertinent en un text tan breu però que vol abraçar tant. De manera molt sumària, Sloterdijk divideix la història d’occident en tres períodes –tot i que ell no s’hi refereix a occident: és aquest un punt feble del llibre? Comença amb el període de la prehistòria, sempre oblidat i substituït, segons l’autor, per l’època de les primeres grans civilitzacions. Sloterdijk atorga a la prehistòria una importància clau perquè és quan es produeix la separació de l’Homo Sapiens de la natura, fonamentada en l’organització social en hordes per tal de protegir-se d’allò exterior. Es tracta d’un moment absolutament clau en la configuració de la vida humana en societat: Sloterdijk l’anomena l’època de la paleolítica i identifica el primer pas en el procés d’insularització de l’ésser humà. Sloterdijk passa després a l’època que ell anomena clàssica, quan les hordes primitives esdevenen grans civilitzacions, procés en el qual és fonamental la revolució neolítica. Hi són els excedents i també les ciutats, per a la qual cosa es necessita una creixent capacitat d’organització. Es necessita una sofisticació extrema de l’organització social, on cada membre té un paper específic. I és la política la ciència que s’encarrega de gestionar aquesta organització. La política, segons Sloterdijk, és l’art d’organitzar aquest entramat social. Al respecte, la referència clau és Plató, del qual Sloterdijk en destaca la idea de justícia com la relació harmoniosa entre els elements constitutius de la societat. Una idea de justícia que també s’ha de contemplar amb el fet que la ciutat està rígidament estratificada i composta per una classe dirigent permanent.
    Finalment, Sloterdijk passa al moment en què l’estat modern s’ha d’adaptar als temps de la industrialització, que són també els temps de la culminació de la globalització. Segons l'autor no hi ha una transició clara del món agrari a l’industrial pel que fa a la política. Això va provocar, per exemple, l’auge dels totalitarismes, que tenien una mentalitat antiga amb mitjans moderns. Però el que preocupa Sloterdijk és la descomposició de l’estat i de la idea de política com l’element organitzador de la societat. Aquest problema propi de la globalització va acompanyat de la culminació de l’individualisme en el sentit que les persones es conceben estrictament segons el seu afany consumista, sense tenir en compte la sostenibilitat del sistema o els elements de sociabilitat necessaris i imprescindibles. Davant d’aquest panorama, Sloterdijk proposa un retorn a la política, tot i que fa falta una nova política que estigui a l’altura de la globalització. Ell l’anomena hiperpolítica. Una política que sigui capaç de sincronitzar la velocitat de l’economia i la dels processos de decisió. En definitiva, és una qüestió de poder polític decidir sobre els danys a l’entorn o els processos laborals.

    ResponElimina
  2. Com comentava a l'entrada anterior, Sloterdijk és un filòsof enormement creatiu i no tan sols repetitiu. Alguns conceptes els he trobat brillants. La progressió paleopolítica-política clàssica-hiperpolítica l’he trobada encertada. Igual com la progressió que surt del procés de separació de la natura de l’ésser humà, que ell anomena insularització, i que va també des de la parelopolítica fins a la hiperpolítica. Tanmateix, la seua divisió de la història és tan general que deixa de banda molts matisos. El pensament il·lustrat o el marxisme a penes tenen lloc. Tampoc no desenvolupa gaire el concepte d’hiperpolítica. Quin model d’estat proposaria? Quin model d’economia? Com es redistribuiria la riquesa? Saps, Josep, si l’ha desenvolupat a algun lloc? Perquè el trobo francament interessant. Per altra banda, què penses de la visió que presenta del feixisme i de l’estalinisme? Potser no he entès del tot els seus arguments, però serveix el mateix plantejament per explicar fenòmens tan diferents?

    ResponElimina
  3. En relación con reduccionismo en el que corre el peligro de caer Sloterdijk al restringir en gran medida -aunque no del todo, como demuestran pequeñas referencias a los babilonios, los persas o las religiones asiáticas- el segundo momento de su relato -y, hasta cierto punto, el tercero- a Occidente, creo que su opción podría defenderse desde un punto de vista weberiano, en el sentido de que el transcurso de la historia ha acabado por demostrar que ha sido Occidente quien ha tenido capacidad para imponer algunos de sus esquemas fundamentales (pensamiento científico, organización democrática, economía capitalista) al resto del mundo. También me parece convincente -aunque no sé si cierta- la vinculación de Sloterdijk entre fascismo y estalinismo, al presentarlos como dos intentos frustrados de perpetuar determinadas formas de organización de lo social en un momento histórico en el que ya no pueden sino estar condenadas al fracaso. No obstante, en relación con todos estos aspectos, habría que reflexionar sobre la posición en la que queda su constructo cuando Sloterdijk afirmar al principio del libro lo siguiente: "Queda por añadir que sólo dos finos hilos unen este esquema con la reconstrucción lógica del mundo que hiciera Hegel: la preferencia por la cifra tres y la indestructible divisa «...pues peor para los hechos»". (p. 22).

    A mí el libro me ha producido -como me imaginaba- una impresión contradictoria: por una parte, ideas que me parecen sugestivas, como la llamada a trabajar en una psicopatología política (nota 16, pág. 81); por otro, formulaciones francamente lúcidas ("Lo que obstaculiza una democracia en sentido occidental en muchos países fuera de Europa, industrializados o no industrializados, son masivos vestigios de «culturas» que, en sus rasgos básicos, obedecen a los principios de épocas agrarias, o a los de otras edades más antiguas del mundo. El fenómeno es bien conocido en los territorios católicos y campesinos de Europa", págs. 92-93; "Cuando los hombres occidentales se definen hoy despreocupadamente como demócratas, no lo hacen, la mayor parte de las veces, porque tengan la pretensión de cargar con la cosa pública en las labores cotidianas, sino porque consideran, con razón, que la democracia es la forma de sociedad que les permite no pensar en el Estado ni en el arte de la copertenencia mutua, p. 95). Pero, junto a esto, la voluntad oracular que el autor luce en numerosos pasajes, el uso de referencias que perfectamente podrían haberse explicitado y la tremenda pesadez estilística -probablemente no achacable al traductor- representan, para mi gusto, barreras graves -y, lo peor, innecesarias para su tema- para la comprensión del texto. Manifestaciones externas del libro que, en el plano del contenido, tienen su correlato en la declaración de principios "pues peor para los hechos", a mi juicio verdaderamente escandalosa, por mucho que se presente a sí misma como desafío irónico. Habría que preguntarse sobre el lugar en el que coloca todo esto a Sloterdijk y a la tradición de pensamiento en la que él se sitúa. O, dicho de otro modo, si la historia no sustituye a la filosofía, y la filosofía no tiene por qué confundirse con la historia -dos tesis en las que creo que el autor y yo coincidiríamos-, ¿en qué medida es válida -o, sencillamente, útil- la apuesta de construir una filosofía que pretende arrojar luz sobre la historia al margen de toda pretensión de validez histórica? Me temo que esta reflexión afecta no sólo al proyecto de Sloterdijk, tal como yo lo veo presentado aquí, sino a gran parte de la filosofía moderna de corte no analítico; la única, precisamente, que podría cumplir esa tarea.

    ResponElimina
  4. Crec que el gran mèrit de Sloterdijk és que és un autor capaç d’anar més enllà del sentit comú humanístic i de reprendre estils de pensament poc usuals des de fa dècades. No hi ha dubte, en aquest sentit, que l’argumentació desplegada en l’opuscle que comentem se situa en la línia de pensadors tan diferents com Hegel, Spengler, Schmitt o Toynbee ―sense oblidar un il•lustre desconegut com el català Alexandre Deulofeu―, és a dir, a la colla dels historiadors i filòsofs de la història fascinats per l’adopció de perspectives sobre el passats caracteritzades per longue durée. Els riscos implícits en aquest punt de vista (etnocentrisme, informació insuficient, precipitació, etc.) resulten obvis i Paco s’ha encarregat de posar-los en relleu de manera molt pertinent. Encara així, jo diria que si per alguna cosa es caracteritza l’autor d’En el mismo barco és per la consciència d’aquests riscos. No crec, per exemple, que se’l pugui acusar d’eurocentrisme, tenint en compte que és un dels pensadors occidentals més imbuïts de curiositat i respecte envers les cultures orientals (xinesa i hindú, sobretot). Ara bé, és evident que Sloterdijk no pot prescindir del paper central desenvolupat per la civilització occidental en la història, en la mesura en què esdevingué la primera (i potser també l’última) civilització global, a partir de la qual s’està gestant ―sóc de l’opinió que el procés tot just acaba de començar― l’estadi actual de globalització o humanitat ubiqua. Sí que hi estic d’acord, en canvi, amb les remarques sobre la necessitat d’acompanyar un text d’aquestes característiques amb una llarga sèrie de referències capaces d’ajudar el lector a situar-se enmig d’una panoràmica temporal tan extensa. En el seu descàrrec, cal dir que en altres obres, com la trilogia Esferes i En el mundo interior del capital: Para una teoría filosófica de la globalización (2005; trad. castellana: Madrid: Siruela, 2007) aquest complement bibliogràfic en forma de notes sí que hi apareix. Pel que fa a la pregunta sobre les condicions ideals que hauria de satisfer la hiperpolítica que preconitza, crec que Sloterdijk fa ve de no entrar en detalls. Fer el contrari equivaldria a incórrer en l’arbitrisme i arriscar-se a divagar sobre una varietat de disciplines que ningú pot dominar amb prou coneixement de causa. De totes maneres, els requisits fonamentals de la seva hiperpolítica hi apareixen prou clars i tenen a veure amb la grandària dels grups humans (Small is Beautiful) i amb les condicions de reproducció de l’antropogènesi, que hauria de tornar a prestar més atenció a la gestació i la cura dels nous membres del gènere humà, procurant situar en un lloc secundari l’atletisme d’Estat característic del procés que va desembocar en l’assoliment de l’hegemonia global per la civilització europea.
    Pel que fa a l’estil, he de dir que Sloterdijk mai no m’ha semblat un pensador excessivament indigest. No negaré que la seva manera d’expressar-se és sovint idiosincràtica, però un cop t’hi has familiaritzat una mica la lectura del seu discurs, on els raonaments plens de meandres alternen amb la concisió aforística, em sol resultar en general fluida i interessant. Prou més fluida i interessant que la prosa presumptament diàfana de molts filòsofs analítics, per cert. Qüestió de gustos, doncs.

    ResponElimina
  5. Rüdiger Safranski, en una conferència que va impartir all CCCB, i que ha distribuït el diari ARA, recull i completa la proposta d'Sloterdijk d'una hiperpolítica. Safranski parla de la necessitat de desacceleració i decreixement d'un sistema que ha exhaurit en molt poc temps el que la natura ha creat en milions d'anys. Un sistema que ataca sistemàticament el passat, però també el futur, perquè el seu funcionament significa una producció contínua de brossa i de residus que s'endossen a les generacions futures. Tanmateix, com ja apuntava Sloterdijk i Safranski reafirma, aquesta urgència de canvi també s'ha d'ocupar de dotar als individus d'un tempo de vida que els faciliti la plenitud i els alliberi de la buidor consumista.
    Fet el diagnòstic i receptades possibles alternatives, només ens queda actuar pel canvi...

    ResponElimina
  6. No he llegit el diagnòstic de Safranski, però si es redueix a aquestes constatacions, prou òbvies d'altra banda, em sembla que no aporta res de nou al que ja han dit, millor i amb més detall, altres teòrics del decreixement. El problema, encara així, radica en el fet que tots aquests plantejament teòrics mai no han estat posats a prova de manera generalitzada. És més, la praxis humana, incloent-hi el llarguíssim període de temps que Sloterdijk caracteritza per l'actuació de la paleopolítica, demostra que l'homo sapiens s'ha caracteritzat des dels seus orígens per una conducta devastadora i expansionista en la qual no costa gens descobrir in nuce la prefiguració de l'estat de coses actual.
    Dit això, afegiré que el problema no és sols que no posseïm encara un diagnòstic prou fi i coordinat de la complexa situació a què ens enfrontem, sinó que tampoc no disposem dels mecanismes de presa de decisió globals susceptibles de permetre'ns actuar-hi en conseqüència. Com veus, sóc molt pessimista: crec que la humanitat és a hores d'ara com un conductor borratxo que circula a tota velocitat per una autopista i que, de sobte, ha descobert davant d'ell l'existència d'un mur compacte d'acer i procura afanyar-se a evitar-lo frenant en sec, amb la certesa desesperada que ja és massa tard, i l'únic que pot fer és tractar d'esmorteir en alguna mesura la brutalitat del xoc. Potser algun dia la hiperpolítica que preconitza Sloterdijk serà a duta a terme en algun lloc, però no tinc cap dubte que ho serà en petites comunitats, sorgides de les catàstrofes que es congrien en el nostre present amenaçador.

    ResponElimina
  7. En el passat no se van saber corregir la decadència i desaparició de moltes civilitzacions (la majoria de vegades perquè les elits no van estar disposades a canviar el sistema) i sembla ser que es corre el perill de repetir els mateixos errors. Amb la diferència que en els temps de la globalització capitalista els perills i el que està en joc adquireix dimensions globals. Podria arguir-se que avui en dia la gent té més accés a la informació, que és més conscient del que passa i que si s'ho proposés podria revertir-se la situació. Com tu dius, igual com encara no posseïm un diagnòstic prou fi i coordinat de la complexa situació a què ens enfrontem, potser encara hi ha alguna esperança a l'hora de trobar una alternativa. Si més no, el diàleg que estem tenim en seria una prova, igual com els materials que estem discutim. No obstant això, també cal reconèixer que són una prova minoritària i de curt poder.
    No estic segur que el futur sigui un retrat apocalíptic com han mostrat tantes pel·lícules i llibres (sempre pot passar, això sí), però com tu dius, sí que s'aniran produint catàstrofes i catàstrofes que ens obligaran a sobreviure i a replantejar-nos les coses. I aleshores és possible que hi hagi exemples d'hiperpolítica però segurament també (nous) règims d'opressió.
    És de suposar també que la idea de cultura, nació o llengua com l'entenem avui en dia es modificarà notablement. Sorgiran noves maneres de pensar qui som i d'on venim i com ho expliquem?
    Per cert, pots recomanar algun llibre de referència sobre el decreixement?

    ResponElimina
  8. Corregeixo una frase ("Com tu dius, igual com encara no posseïm un diagnòstic prou fi i coordinat de la complexa situació a què ens enfrontem, potser encara hi ha alguna esperança a l'hora de trobar una alternativa"), que tergiversa una frase que deies més amunt.
    Tu deies que "no posseïm un diagnòstic prou fi i coordinat de...". Jo sóc qui afegeix que potser hi ha alguna esperança a l'hora de trobar una alternativa. Segurament, en lloc de pessimista, tu ets una persona informada; i en lloc d'optimista, jo sóc una persona que et pregunto...

    ResponElimina
  9. Cap problema. Ara bé, jo no diria que el nostre diàleg sigui cap prova de res, però això també és opinable. En qualsevol cas, trobaràs bibliografia sobre el decreixement en aquest enllaç: http://www.unl.edu.ec/agropecuaria/wp-content/uploads/2012/03/Decrecimiento-bibliograf%C3%ADa2.pdf.
    Així com un llibre introductori: Carlos TAIBO, ¿Por qué el decrecimiento? Un ensayo sobre la antesala del colapso. Barcelona: Los Libros del Lince, 2014, 204 p. De totes maneres, insisteixo: la teoria del decreixement és tan sols una hipòtesi sense cap confirmació empírica, perquè, des que el món és món, la humanitat ha optat sempre pel desenvolupament sense límits i no sap actuar d'una altra manera. El problema és que ja fa temps que ens estem crupint el planeta... fins que el que en resti se'ns cruspeixi a nosaltres.

    ResponElimina
  10. En aquests temps de la globalització que vivim penso que sí que es pot parlar d'una humanitat que ha optat pel desenvolupament sense límits. Són els temps del capitalisme desbocat, que s'ha imposat com a sistema global. Però va haver un temps que hi va haver pobles que no actuaven així. Està clar que ja degué haver tribus d'homo sapiens en la Prehistòria que quan van descobrir algun utensili que els feia més poderosos, es van imposar als seus rivals i van caçar i explotar tot el que van poder (ara mateix estic pensant amb els homínids de la pel·lícula "2001", que quan descobreixen que poden fer servir l'os com a arma, es converteixen en els dominants). I grans civilitzacions de l'Antiguitat com Roma o la Xina antiga no van tenir tampoc cap escrúpol en explotar i explotar.
    Però també és veritat que hi ha exemples de civilitzacions que van viure en un cert equilibri amb el medi ambient. És el capitalisme el sistema que opta per un desenvolupament sense límits. I aquest sistema s'ha anat imposant des d'Europa i s'ha convertit en l'única opció. Penso ara en els natius nord-americans, que no podien comprendre com els europeus van aniquilar pràcticament tots els búfals només per aconseguir la pell (sense aprofitar la carn i deixant al camp cada any milers i milers de cossos desaprofitats; recorda aquella escena de "Dance with wolves").
    En qualsevol cas, molt lamentable. Tu vas dir una vegada que la humanitat hem estat a la terra com un virus (o com un càncer, no ho recordo, que està a punt de fer metàstasi). Molt lamentable...

    ResponElimina
  11. Per cert, gràcies per les referències...

    ResponElimina
  12. Evidentment, hi ha hagut pobles que, en unes certes condicions d'aïllament, com demostrava per exemple Levi Strauss a Tristos tròpics, es van veure forçats a mantenir una economia d'estat estacionari, però això no va passar mai de constituir una rara excepció. I confondre les excepcions amb les regles és molt perillós. La humanitat ha estat des del principi expansiva, en cas contrari no hauria esdevingut, ja en època prehistòrica, una espècie global. I el motor d'aquesta expansió va ser el consum a gran escala de recursos naturals, que obligava a cercar contínuament nous territoris encara per explotar. Em sembla que confondre això amb el capitalisme constitueix un malentès que seria preferible evitar, si és que volem entendre alguna cosa. Diré més: aquests mateixos pobles que han practicat durant certs períodes una economia d'estat estacionari no haurien arribat mai al nínxol ecològic que van ocupar si no era en virtut d'aquesta expansió de l'espècie humana que va acabar portant els humans fins als llocs geogràfics més llunyans i recòndits.

    ResponElimina
  13. I estem parlant d'una espècie, la humana, que té unes condicions físiques ridícules i que ha aconseguit el seu èxit fent servir la seua gran capacitat cerebral. Aquesta, entre d'altres coses, va permetre desenvolupar tècniques per suplir les mancances físiques. Que aquesta capacitat cerebral no hagi estat capaç de desenvolupar conductes més intel·ligents seria un tema a tractar.
    Lliçó apresa i malentès aclarit. Gràcies!!!!!

    ResponElimina