dissabte, 22 de febrer de 2014

INTEMPERIE, de Jesús Carrasco

Crec que la sorprenent irrupció l’any passat d’Intemperie de Jesús Carrasco (Badajoz, 1972) dins de la literatura espanyola té el seu fonament en l’encaix de tres eixos estretament relacionats entre si: el llenguatge, el paisatge i el personatge del cabrer.

1) Sobre el llenguatge. De seguida sorprén una terminologia molt castellana, allunyada de l’estàndard usual, molt rica i apegada a la terra (millor: al terrós). Això fa que, encara que les oracions són curtes i la seua construcció és senzilla, la lectura siga alhora fàcil i complexa, ja que impedeix l’acceleració. Les frases, com el paisatge i els personatges, són dures i seques. Algunes d’elles lapidàries i que condensen en poc d’espai duresa, crueltat, saviesa ancestral i dignitat.

2) Sobre el paisatge. Un s’adona ràpidament que el paisatge no és sols el marc de l’acció, sinó que és un protagonista més de la novel·la. A mesura que s’avança en la lectura, la seua presència cada vegada va prenent més i més cos i adquireix una dimensió major. El paisatge (dur, sec, immisericorde) és el protagonista real de la novel·la i adquireix una dimensió moral (encara que més enllà del bé i del mal: amoral).

3) Sobre el personatge del cabrer. En aquest marc absolutament inhòspit, on la sensació d’impossibilitat d’escapar d’un destí cruel sembla i és irremissible, apareix la figura del cabrer i la seua relació amb el xiquet. L’acció moral del cabrer sobre el xiquet i l’entorn no és ni grandiloqüent ni discursiva; no repara el mal ni l’impugna. Ni tan sols és un heroi tràgic ni, potser, una llum en l’abisme. És simplement un personatge derrotat i condemnat des d’un principi que manté una mica de dignitat en un paisatge que no és veurà afectat per la seua acció. I no obstant, els seus actes i ensenyaments (silenciosos o breus) al xiquet són importants. Quan el xiquet no vol enterrar els morts per evitar que les bèsties es mengen els cossos, adduint que no s’ho mereixen i que ells no ho haurien fet, el cabrer només diu: per això mateix és pel que cal fer-ho! En aquest passatge hi ha condensada més profunditat moral i religiosa que en molts discursos (teològics, filosòfics o fílmics) amb pretensions de transcendència. (Pense en els minuts finals de Rashomon d’Akira Kurosawa).

El transfons cruel de la realitat que es mostra a llibre, el paisatge que l’emmarca i la genera no és derrotat  ni anul·lat ni impugnat per l’acció del cabrer. La sensació de desassossec, de desvaliment davant d’un paisatge ambiental i humà tan cruel plana al llarg de tota la novel·la i el regust amarg impregna la ment del lector ja abans d’acabar la novel·la. I, tanmateix, la relació d’exemple mut, silenciós, del cabrer és important...



Excursus personal. De fet, la proposta de llegir Intemperie té el seu origen en una conversa amb Emi (la meua dona) durant un viatge per la Serra d'Albarracín, la zona més despoblada d'Europa després de Lapònia. Circulàvem per carreteres comarcals que uneixen pobles molt allunyats entre si i on els únics edificis relativament importants són petites esglésies massisses que no s’omplin per falta d’ànimes vives a les localitats que les van edificar fa segles. Kilòmetres i kilòmetres d'altiplanície mesetària, amb terra roja, però pedregosa i gelada que la cultura agrària transmesa per mon pare enseguida identificava com a terra bona, però que pel clima només és apta per al forment o per a unes poques creïlles per a casa (per l’excés de pedra). Entre les planícies i els suaus desnivells a penes hi havia algunes carrasques aïllades, la llenya eixuta de les quals tampoc és promesa d’escalfor ni de riquesa. Lluny només s'albiraven antigues serralades a les quals ja s’havia extret el poc carbó mineral que tenien o pobres boscos esquilmats durant segles per a fornir de carbó vegetal les llars (per passar els llargs i durs hiverns) o per a alimentar alguna indústria ja fa temps fantasmal. Era i és una terra pobra. I ara, allunyada de qualsevol via de comunicació important, encara ho és més. Aquesta terra fa segles que està abandonada de la mà de Déu i dels homes.
I aquest és el punt. Un paisatge inhòspit abandonat de la mà dels déus i dels homes i que, precisament per això, resta totalment a la mà dels homes. Uns homes que, esculpits per un pàram tan inhòspit, són brutals ja que només sobreviuen els més forts, els més cruels i que fa temps que tampoc fan cap queixa als déus per abandonar-los ni es compadeixen a si mateixos. Compadir-se per la miserable situació en què viuen no és útil i ni té cap valor de supervivència. De fet, fa temps que les coses són el que són i no té sentit plantejar-se altra possibilitat de realitat (que en tot cas, resta molt llunyana i impossible d'arribar i, molt més de portar a unes terres tan brutals).
Per ací podríem iniciar altra conversa, que podien relacionar amb Esperant els bàrbars, de Coetzee, obra amb la qual Intemperie també té semblances i diferències (tant formals com argumentals).