Crec que la sorprenent
irrupció l’any passat d’Intemperie de
Jesús Carrasco (Badajoz, 1972) dins de la literatura espanyola té el seu
fonament en l’encaix de tres eixos estretament relacionats entre si: el
llenguatge, el paisatge i el personatge del cabrer.
1) Sobre el llenguatge. De
seguida sorprén una terminologia molt castellana, allunyada de l’estàndard
usual, molt rica i apegada a la terra (millor: al terrós). Això fa que, encara
que les oracions són curtes i la seua construcció és senzilla, la lectura siga
alhora fàcil i complexa, ja que impedeix l’acceleració. Les frases, com el
paisatge i els personatges, són dures i seques. Algunes d’elles lapidàries i
que condensen en poc d’espai duresa, crueltat, saviesa ancestral i dignitat.
2) Sobre el paisatge. Un s’adona
ràpidament que el paisatge no és sols el marc de l’acció, sinó que és un
protagonista més de la novel·la. A mesura que s’avança en la lectura, la seua
presència cada vegada va prenent més i més cos i adquireix una dimensió major.
El paisatge (dur, sec, immisericorde) és el protagonista real de la novel·la i
adquireix una dimensió moral (encara que més enllà del bé i del mal: amoral).
3) Sobre el personatge del cabrer. En aquest marc absolutament inhòspit, on la sensació d’impossibilitat
d’escapar d’un destí cruel sembla i és irremissible, apareix la figura del
cabrer i la seua relació amb el xiquet. L’acció moral del cabrer sobre el
xiquet i l’entorn no és ni grandiloqüent ni discursiva; no repara el mal ni
l’impugna. Ni tan sols és un heroi tràgic ni, potser, una llum en l’abisme. És
simplement un personatge derrotat i condemnat des d’un principi que manté una
mica de dignitat en un paisatge que no és veurà afectat per la seua acció. I no
obstant, els seus actes i ensenyaments (silenciosos o breus) al xiquet són
importants. Quan el xiquet no vol enterrar els morts per evitar que les bèsties
es mengen els cossos, adduint que no s’ho mereixen i que ells no ho haurien
fet, el cabrer només diu: per això mateix és pel que cal fer-ho! En aquest
passatge hi ha condensada més profunditat moral i religiosa que en molts
discursos (teològics, filosòfics o fílmics) amb pretensions de transcendència.
(Pense en els minuts finals de Rashomon
d’Akira Kurosawa).
El transfons cruel
de la realitat que es mostra a llibre, el paisatge que l’emmarca i la genera no
és derrotat ni anul·lat ni impugnat per
l’acció del cabrer. La sensació de desassossec, de desvaliment davant d’un
paisatge ambiental i humà tan cruel plana al llarg de tota la novel·la i el
regust amarg impregna la ment del lector ja abans d’acabar la novel·la. I,
tanmateix, la relació d’exemple mut, silenciós, del cabrer és important...
Excursus personal. De fet, la
proposta de llegir Intemperie té el seu origen en una conversa amb Emi (la
meua dona) durant un viatge per la Serra d'Albarracín, la zona més despoblada
d'Europa després de Lapònia. Circulàvem per carreteres comarcals que uneixen
pobles molt allunyats entre si i on els únics edificis relativament importants són
petites esglésies massisses que no s’omplin per falta d’ànimes vives a les
localitats que les van edificar fa segles. Kilòmetres i kilòmetres d'altiplanície
mesetària, amb terra roja, però pedregosa i gelada que la cultura agrària
transmesa per mon pare enseguida identificava com a terra bona, però que pel
clima només és apta per al forment o per a unes poques creïlles per a casa (per
l’excés de pedra). Entre les planícies i els suaus desnivells a penes hi havia algunes
carrasques aïllades, la llenya eixuta de les quals tampoc és promesa d’escalfor
ni de riquesa. Lluny només s'albiraven antigues serralades a les quals ja
s’havia extret el poc carbó mineral que tenien o pobres boscos esquilmats durant
segles per a fornir de carbó vegetal les llars (per passar els llargs i durs
hiverns) o per a alimentar alguna indústria ja fa temps fantasmal. Era i és una
terra pobra. I ara, allunyada de qualsevol via de comunicació important, encara
ho és més. Aquesta terra fa segles que està abandonada de la mà de Déu i dels
homes.
I aquest és el
punt. Un paisatge inhòspit abandonat de la mà dels déus i dels homes i que,
precisament per això, resta totalment a la mà dels homes. Uns homes que, esculpits
per un pàram tan inhòspit, són brutals ja que només sobreviuen els més forts, els
més cruels i que fa temps que tampoc fan cap queixa als déus per abandonar-los ni
es compadeixen a si mateixos. Compadir-se per la miserable situació en què
viuen no és útil i ni té cap valor de supervivència. De fet, fa temps que les
coses són el que són i no té sentit plantejar-se altra possibilitat de realitat
(que en tot cas, resta molt llunyana i impossible d'arribar i, molt més de
portar a unes terres tan brutals).
Per ací podríem
iniciar altra conversa, que podien relacionar amb Esperant els bàrbars, de
Coetzee, obra amb la qual Intemperie
també té semblances i diferències (tant formals com argumentals).
