dijous, 30 de gener de 2014

Tristos tròpics: segona càpsula

Tal com va quedar establert en la remodelació del calendari de lectures d’enguany, arriba el moment de tancar el comentari de Tristos tròpics de Levi Strauss amb un balanç global de la lectura. I potser la millor manera de dur-lo a terme sigui atenent a les conclusions de l’obra i a la peculiar malenconia que se’n desprèn, producte de la saviesa adquirida per l’autor en el seu contacte amb els indígenes dels tròpics. Com s’arriba a ser etnòleg, es demana i ens demana el llibre, perquè la pregunta no sols concerneix l’autor, sinó la nostra civilització sencera, incapaç de concebre’s sense contemplar-se al mirall bigarrat que li ofereixen les altres societats. Homo sum; nihil humani a me alienum puto, podria ser molt bé la resposta de Levi Strauss —i en part l’és—, amb el benentès que aquesta preocupació per les varietats de l’existència humana, tan difícilment justificable d’altra banda, té com a principal objectiu projectar llum sobre la nostra manera de viure. No és poca cosa, certament, però encara resta en peu la qüestió de si això justifica la irrupció de l’etnòleg en la vida dels altres; una irrupció, val a dir, que no es produeix sense conseqüències, perquè la seva sola presència ja contribueix a modificar l’estat de les societats que observa.
Per aquest costat, reapareix en el camp de les ciències humanes la paradoxa del gat de Schrödinger, concernent al paper acomplit per l’observador en les observacions que realitza. Amb una diferència fonamental: dubto molt que l’etnòleg arribés a l’extrem de postular que la seva observació «crea» les societats observades; com no crec tampoc que el físic s’acontentés amb la conclusió que la finalitat última de la seva tasca consisteix a aprofundir el coneixement dels mètodes d’observació imperants en la seva cultura. Pel que fa al llibre que comentem, aquesta percepció es reflecteix ara i adés en l’extrema consciència mostrada per Levi Strauss en relació amb les alteracions que la seva presència introdueix en les societats que estudia i amb els malentesos generats per l’observació com a fenomen bidireccional —atès que l’etnòleg resulta també, al seu torn, observat pels indígenes, que, a partir de la seva persona, es forgen una idea de la societat que l’envia. Tocant a aquest punt, m’ha semblat curiosa la seva propensió a minimitzar-hi l’envergadura de les expedicions en què va participar, acaparant de manera gairebé exclusiva l’atenció del lector i relegant a mencions merament anecdòtiques d’altres aspectes, prou menys idíl·lics. Francament, com a lector, m’ha resultat sorprenent haver d’esperar fins a la p. 350, poc més o menys, de la traducció catalana per assabentar-me que la dona de l’autor el va acompanyar en totes les expedicions i, a més a més, s’ocupava de l’estudi de la cultura material dels pobles que visitaven. Tot això per no parlar de detalls tan reveladors com ara que l’expedició disposava de metge o que els seus integrants anaven fortament armats. Potser no seria impertinent demanar-nos si Levi Strauss no és un narrador tan hàbil com trampós, en la mesura en què la seva extraordinària capacitat descriptiva deixa en l’ombra aquestes qüestions, vinculades molt simptomàticament als aspectes més sinistres de l’empresa colonial europea, dels quals el projecte etnològic formava part consubstancial, com a dispositiu que va permetre a la nostra civilització assolir una dimensió planetària, capil·laritzant —per dir-ho a la manera foucaultiana— la resta de cultures del món. La resposta, en qualsevol cas, no és fàcil, tot i que personalment em decanto a disculpar aquests «oblits» com a part integrant de la nostàlgia de l’autor per les societats primitives, concretament per un neolític que en les pàgines finals, amerades d’un sentiment rousseaunià, arriba a identificar-se amb l’Edat d’Or.
La qüestió no és pas banal, ja que es troba relacionada amb la inspiració «anarquista» que en alguns moments hi apunta, inspiració que esdevindrà del tot conscient en l’obra d’un etnòleg posterior, el malaguanyat Pierre Clastres (La société contre l'État, 1974), estudiós també les societat aborígens d’Amèrica del Sud. Ho podem apreciar en alguns dels passatges més brillants del llibre, com els dedicats a glossar les funcions del cap de la tribu entre els Nambikwara  o la «lliçó d’escriptura». En el primer cas, la comparació entre la figura del líder indígena —invariablement l’individu més capacitat del grup, que, a canvi d’alguns petits privilegis matrimonials, porta una vida de sacrifici i dedicació total a la comunitat, a la qual recompensa contínuament amb regals i el present de la seva paraula— i els dirigents de les democràcies occidentals resulta patèticament desfavorable als darrers. Quant a la lliçó d’escriptura, la conclusió no pot ser més diàfana: per damunt de la seva utilitat com a instrument de preservació de la memòria, aquesta tecnologia contribueix sobretot a la consolidació de la servitud dels pobles, domesticats per castes guerreres i sacerdotals que van transformar els contingents sotmesos al seu jou en una autèntica màquina col·lectiva humana —el terme és de Lewis Mumford—, capaç de realitzar obres d’una envergadura titànica, com les piràmides o els grans ziggurats mesopotàmics. En d’altres mots: més que no un instrument d’alliberament, la irrupció de l’escriptura, que és també la de la pròpia història, representa un autèntic eclipsi de la llibertat primigènia, segrestada pel mode de producció asiàtic, també conegut com a despotisme hidràulic. Al meu entendre, l’animadversió de Levi Strauss cap a l’islamisme té a veure, precisament, amb el fet que representa l’última encarnació d’aquest esperit de servitud sense límits que s’inicia en els albors de la història i la recorre com un destí fatal. El cristianisme ja apuntava en aquesta direcció, que es contraposa a la llibertat interior propiciada pel nihilisme budista.
En algun moment de la història humana, doncs, algú va triar el camí equivocat i d’ençà d’aleshores les conseqüències monstruoses d’aquella decisió no han cessat d’incrementar-se. En les societats tropicals d’Amèrica del Sud, l’autor de La pensée sauvage va entreveure, o així li ho va semblar, els vestigis degradats d’una societat que conservava les traces d’una humanitat anterior a aquesta caiguda en el temps. Per això, els seus tròpics són tristos. No debades, com apuntaven Horkheimer i Adorno a la Dialèctica de la Il·lustració, «[i]ndependentment de les penes i els turments que els homes hagin pogut sofrir en la prehistòria, no són capaços de concebre una felicitat que no visqui de la imatge d’aquesta». No estic segur de ser capaç de coincidir fins a les últimes conseqüències amb tal tesi, per bé que el rumb emprés per la humanitat ens demostra, com més va més, que no es tracta de cap fantasia sense fonament, sinó d’una interpretació tan perspicaç com documentada de la miserable trajectòria d’aquesta espècie de mones vestides amb pretensions d’immortalitat que hem acaparat tota la Terra. 

dimecres, 1 de gener de 2014

Ajustes en el calendario de lecturas

A raíz de los comentarios de diversos miembros (entre los que me incluyo) sobre la conveniencia de volver al antiguo método de dividir el debate sobre los libros voluminosos (de 400 páginas en adelante) en dos meses, éste es el nuevo calendario de lecturas para el curso 2013-2014:

DICIEMBRE 2013-ENERO 2014
Claude Lévi-Strauss, Tristes trópicos, Paidós, 468 p., 11,95 €. Tristos tròpics, Anagrama, 1998, 19,50 € (Xavi)

FEBRERO 2014
Jesús Carrasco, Intemperie, Seix Barral, 2013, 224 p., 16,50 €. (Miquel)

MARZO-ABRIL 2014
T. W. Adorno, Monografías musicales, Akal, 2008, 512 p., 14,81 €. (Fèlix)

MAYO-JUNIO 2014
Joseph Roth, La marxa de Radetzky, Proa, 2008, 416 págs., 20,19 € / La marcha Radetzky, Edhasa, 2012, 576 p., 9,57 €. (Guillem)

JULIO
Peter Sloterdijk, En el mismo barco: Ensayo sobre la hiperpolítica, Siruela, 1994, 104 p., 10,90 €. (Josep)

Eso hace que queden fuera de este curso los libros que detallo a continuación. Estos libros formarán parte de las lecturas del curso 2014-2015:

-Guy Debord, La sociedad del espectáculo, Pre-Textos, 2012, 184 p., 12,50 €. (Paco)
-Carl Schmitt, Tierra y mar, Trotta, 2007, 112 p., 11,54 €. (Josep)
-Edward W. Said, Música al límite, Debate, 2009, 432 p., 9,57 € (Guillem)