Tal com va
quedar establert en la remodelació del calendari de lectures d’enguany, arriba
el moment de tancar el comentari de Tristos
tròpics de Levi Strauss amb un balanç global de la lectura. I potser la
millor manera de dur-lo a terme sigui atenent a les conclusions de l’obra i a
la peculiar malenconia que se’n desprèn, producte de la saviesa adquirida per
l’autor en el seu contacte amb els indígenes dels tròpics. Com s’arriba a ser
etnòleg, es demana i ens demana el llibre, perquè la pregunta no sols concerneix
l’autor, sinó la nostra civilització sencera, incapaç de concebre’s sense
contemplar-se al mirall bigarrat que li ofereixen les altres societats.
Homo sum; nihil humani a me alienum puto,
podria ser molt bé la resposta de Levi Strauss —i en part l’és—, amb el
benentès que aquesta preocupació per les varietats de l’existència humana, tan
difícilment justificable d’altra banda, té com a principal objectiu projectar
llum sobre la nostra manera de viure. No és poca cosa, certament, però encara
resta en peu la qüestió de si això justifica la irrupció de l’etnòleg en la
vida dels altres; una irrupció, val a dir, que no es produeix sense
conseqüències, perquè la seva sola presència ja contribueix a modificar l’estat
de les societats que observa.
Per aquest
costat, reapareix en el camp de les ciències humanes la paradoxa del gat de
Schrödinger, concernent al paper acomplit per l’observador en les observacions
que realitza. Amb una diferència fonamental: dubto molt que l’etnòleg arribés a
l’extrem de postular que la seva observació «crea» les societats observades;
com no crec tampoc que el físic s’acontentés amb la conclusió que la finalitat
última de la seva tasca consisteix a aprofundir el coneixement dels mètodes
d’observació imperants en la seva cultura. Pel que fa al llibre que comentem, aquesta percepció es reflecteix
ara i adés en l’extrema consciència mostrada per Levi Strauss en relació amb
les alteracions que la seva presència introdueix en les societats que estudia i
amb els malentesos generats per l’observació com a fenomen bidireccional —atès que l’etnòleg resulta també, al seu torn,
observat pels indígenes, que, a partir de la seva persona, es forgen una idea
de la societat que l’envia. Tocant a aquest punt, m’ha semblat curiosa la seva
propensió a minimitzar-hi l’envergadura de les expedicions en què va
participar, acaparant de manera gairebé exclusiva l’atenció del lector i
relegant a mencions merament anecdòtiques d’altres aspectes, prou menys
idíl·lics. Francament, com a lector, m’ha resultat sorprenent haver d’esperar
fins a la p. 350, poc més o menys, de la traducció catalana per assabentar-me
que la dona de l’autor el va acompanyar en totes les expedicions i, a més a
més, s’ocupava de l’estudi de la cultura material dels pobles que visitaven.
Tot això per no parlar de detalls tan reveladors com ara que l’expedició
disposava de metge o que els seus integrants anaven fortament armats. Potser no
seria impertinent demanar-nos si Levi Strauss no és un narrador tan hàbil com
trampós, en la mesura en què la seva extraordinària capacitat descriptiva deixa
en l’ombra aquestes qüestions, vinculades molt simptomàticament als aspectes
més sinistres de l’empresa colonial europea, dels quals el projecte etnològic
formava part consubstancial, com a dispositiu que va permetre a la nostra
civilització assolir una dimensió planetària, capil·laritzant —per dir-ho a la
manera foucaultiana— la resta de cultures del món. La resposta, en qualsevol
cas, no és fàcil, tot i que personalment em decanto a disculpar aquests
«oblits» com a part integrant de la nostàlgia de l’autor per les societats
primitives, concretament per un neolític que en les pàgines finals, amerades
d’un sentiment rousseaunià, arriba a identificar-se amb l’Edat d’Or.
La qüestió
no és pas banal, ja que es troba relacionada amb la inspiració «anarquista» que
en alguns moments hi apunta, inspiració que esdevindrà del tot conscient
en l’obra d’un etnòleg posterior, el malaguanyat Pierre Clastres (La société contre l'État, 1974),
estudiós també les societat aborígens d’Amèrica del Sud. Ho podem apreciar en
alguns dels passatges més brillants del llibre, com els dedicats a glossar les
funcions del cap de la tribu entre els Nambikwara o la «lliçó d’escriptura». En el primer cas,
la comparació entre la figura del líder indígena —invariablement l’individu més
capacitat del grup, que, a canvi d’alguns petits privilegis matrimonials, porta
una vida de sacrifici i dedicació total a la comunitat, a la qual recompensa
contínuament amb regals i el present de la seva paraula— i els dirigents de les
democràcies occidentals resulta patèticament desfavorable als darrers. Quant a
la lliçó d’escriptura, la conclusió no pot ser més diàfana: per damunt de la
seva utilitat com a instrument de preservació de la memòria, aquesta tecnologia
contribueix sobretot a la consolidació de la servitud dels pobles, domesticats
per castes guerreres i sacerdotals que van transformar els contingents sotmesos
al seu jou en una autèntica màquina
col·lectiva humana —el terme és de Lewis Mumford—, capaç de realitzar obres
d’una envergadura titànica, com les piràmides o els grans ziggurats mesopotàmics.
En d’altres mots: més que no un instrument d’alliberament, la irrupció de
l’escriptura, que és també la de la pròpia història, representa un autèntic
eclipsi de la llibertat primigènia, segrestada pel mode de producció asiàtic,
també conegut com a despotisme hidràulic. Al meu entendre, l’animadversió de
Levi Strauss cap a l’islamisme té a veure, precisament, amb el fet que representa
l’última encarnació d’aquest esperit de servitud sense límits que s’inicia en
els albors de la història i la recorre com un destí fatal. El cristianisme ja
apuntava en aquesta direcció, que es contraposa a la llibertat interior
propiciada pel nihilisme budista.
En algun
moment de la història humana, doncs, algú va triar el camí equivocat i d’ençà
d’aleshores les conseqüències monstruoses d’aquella decisió no han cessat
d’incrementar-se. En les societats tropicals d’Amèrica del Sud, l’autor de La pensée sauvage va entreveure, o així
li ho va semblar, els vestigis degradats d’una societat que conservava les traces
d’una humanitat anterior a aquesta caiguda en el temps. Per això, els seus
tròpics són tristos. No debades, com apuntaven Horkheimer i Adorno a la Dialèctica de la Il·lustració, «[i]ndependentment de les penes i els turments que els homes hagin pogut sofrir
en la prehistòria, no són capaços de concebre una felicitat que no visqui de la
imatge d’aquesta». No estic segur de ser capaç de coincidir fins a les últimes
conseqüències amb tal tesi, per bé que el rumb emprés per la humanitat ens
demostra, com més va més, que no es tracta de cap fantasia sense fonament, sinó
d’una interpretació tan perspicaç com documentada de la miserable trajectòria
d’aquesta espècie de mones vestides amb pretensions d’immortalitat que hem
acaparat tota la Terra.