diumenge, 29 de desembre del 2013

Tristos tròpics, de Claude Lévi-Strauss

[Com que el Xavi no té Internet ni ordinador al poble, penjo aquest text seu, llegint directament del manuscrit.]


És aquest un llibre estrany: llibre de viatges, d'aventures, iniciàtic, d'exili, quadernm de bitàcola, dietari, metaestudi sobre el treball de camp... No és res de tot això, i alhora és tot això. Se'ns escapa de les mans constantment, i irradia en totes les direccions possibles.

Allò que podria haver estat un fresc pintat en una paret, o un full en blanc on aturar-se i observar nítidament cada detall, a l'estil de Els argonautes del Pacífic occidental de Malinowski, està escrit com un riu en constant moviment, on res no roman quiet.

Un oferiment permet al jove Lévi-Strauss escapar-se cap a l'aventura de les selves de Brasil. I això ens colpeix, ja que sabem que normalment la vida ens canvia d'un sol cop. Allà prendrà el compromís d'allò que desitja ser i, també, es veurà irremeiablement com un estranger que ja no té on retornar. En l'observació dels "altres" es descobrirà a si mateix i es repensarà. Li vindran al cap tot de preguntes: com és una cultura que inventa una ciència que estudia les altres cultures? Per què sentir la vanitat de ser el primer a entrar a un poblat, sobretot quan se sap que un mateix porta a sobre el germen de la destrucció d'aquella cultura? Què s'hi va a buscar? Què s'espera de tot això?

Hom es reclou en la seva solitud, els seus records, allò que s'ha deixat enrere, allò de què s'ha fugit. Sempre delegem allò que no tenim, es diu.

D'altra banda, en algú tan humà al llarg del llibre --i que explicita que posa al mateix nivell el raciocini i la sensibilitat--, sorprèn el seu mètode d'estudi, la distància amb què du a terme l'observació. La quasi nul·la relació amb els individus, que tenen nom propi, l'atenció que dispensa a les danses, els tatuatges, la disposició del poblat, el parentiu, les relacions de poder... Ens sobta que aparegui aquest observador implacable que presta atenció al conjunt, que l'analitza des d'una mirada sovint freda.

I apareix el contrapunt quan es penedeix d'allò que prompte desapareixerà a mans del monocultiu cultural, i del seu avançat, l'antropòleg, aquest cos estrany, aquest agent de la dissolució. Ell mateix diu que és aquest fenomen el que caldria estudiar.

Quan vaig llegir aquest llibre per primera vegada, la meva impressió va ser que un subtil fil de nihilisme el travessava des del principi fins a la fi. No és així. Lévi-Strauss s'estimava, malgrat tot, allò que feia. Allò de què crec que va farcit el llibre --els múltiples llibres que hi ha aquí-- és el descobriment i la constatació de la pèrdua, de l'exili, d'allò que ja no serà, que ja no existeix o que deixarà d'existir. Ací o allà, no importa. Això fa en moltes ocasions que aquest sigui un llibre trist, cosa que ens remet al títol, Tristos tròpics.

Però "l'existència mateixa ens empeny a l'acció", i és aixo al que Lévi-Strauss mai no va renunciar.


Xavier Cervera

37 comentaris:

  1. Em permeto d'afegir, com a complement al text (i a la lectura), aquest bell documental en què Lévi-Strauss parla, precisament, de Tristos tròpics:
    https://www.youtube.com/watch?v=7e4hvUPlOEQ

    ResponElimina
  2. Gracias a Xavi por ese hermoso texto y a Guillem por servir de transmisor y por el documental. Una vez más, la cita mensual para el comentario del libro me pilla sin haberlo terminado: voy por la página 114 de la traducción de Martí i Pol. No obstante, quiero decir que el libro me parece impresionante. Estoy en un punto de la lectura en el que ésta tal vez se haga un poco pesada -pormernorizadas descripciones de ciudades brasileñas-, pero, aunque sólo lleve leída la cuarta parte, la idea de que estamos ante un texto que irradia en todas las direcciones posibles me parece que da en el clavo. Curiosidades: en "Un encuentro", de Milan Kundera, que he leído estos días y que recomiendo vivamente (el carácter "menor" del texto, recopilación o "buffet libre" del habitual menú kunderiano, en comparación con las obras más armadas, queda compensado sobradamente por momentos de una lucidez y una humanidad que me parecen antológicos), se habla, precisamente, del viaje de Breton a la Martinica que también relata Lévi-Strauss. Este capítulo es uno de los que más me han gustado, junto al divertidísimo sobre Victor Margueritte (lo de la "confraria intelectual de superhomes" en la que "cada vegada que un dels membres publicava un llibre, els altres, dispersos a traves del món, s'afanyaven a saludar-lo com una de les més altes manifestacions del geni humà", no tiene desperdicio, como todo el retrato del personaje), el siguiente, en el que Lévi-Strauss habla de sus años de estudio de la filosofía y de su progresivo alejamiento de ella. "El significant no concordava amb cap significat, no hi havia referent. La destresa reemplaçava el gust per la veritat". Lo subrayo porque, curiosamente -o no- ésa fue exactamente la misma sensación con la que acabé yo la carrera de Filosofía. En fin, me alegro mucho de que Xavi por fin haya pasado por aquí y nos haya regalado, primero, la recomendación del libro, en mi caso uno de esos clásicos cuya lectura siempre quedaba postergada, y, después, su reflexión. Por último, otra recomendación: el libro de Octavio Paz sobre el autor, "Claude Lévi-Strauss o el nuevo festín de Esopo", que en su momento me gustó mucho y que algún buen conocedor de la obra del antropólogo francés considera también magnífico.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Paco, tot i no haver estudiat filosofia, jo també m'he sentit una mica identificat amb la crisi que té Lévi-Strauss amb aquesta disciplina. És un sentiment d'ambivalència cap a la filosofia tradicional, que Lévi-Strauss identifica amb l'idealisme i la filosofia transcendental de Kant. Com si no foren útils en el món contemporani. Cal tenir en compte que això és important, perquè d'aquesta crisi sorgeix aquest tipus d'etnografia com l'entén Lévi-Strauss i l'estructuralisme. Això ho explica en el capítol "Cómo se llega a ser etnógrafo", on s’aprofita l’explicació de la trajectòria vital i intel·lectual de Lévi-Strauss per a fer una declaració de principis de tot un canvi epistemològic. Lévi-Strauss fa una intel·ligent crítica a la metafísica subjectiva, i troba ajuda en el psicoanàlisi, en el marxisme i en la geologia. D’aquí es proposa una nova relació entre el subjecte i l’objecte, una relació en la qual el subjecte és un objecte més que ha de viure, reaccionar i manifestar els canvis. I el que cal estudiar són les conseqüències d’aquests canvis. Es tracta d’un nou empirisme que manifesta el funcionament de la vida, al mateix temps que el rastre que deixa la pròpia vida. El que es mostra és, efectivament, les estructures del funcionament del món. En d’altres mots, el resultat és un manifest primigeni de l’estructuralisme.
      Lévi-Strauss reconeix en l’etnografia aquestes característiques. Penso que ací trobem la mort de la filosofia tradicional (Paco, corregeix-me si peco una mica d'agossarament). Efectivament, Marx va ser el gran responsable. Des del moment que descobreixes que tot és política, que el problema de la llibertat es troba en aquelles relacions socials que es consideren com apolítiques, ja no pots dedicar-te a parlar del subjecte transcendental, de l’empirisme o de l’esperit. Cal passar a la sociologia i descobrir les relacions de poder, que són les que t’explicaran les estructures de la societat. I la llibertat no és ni una invenció jurídica ni un tresor filosòfic, sinó que resulta d’una relació objectiva entre l’individu i l’espai que aquest ocupa, entre el consumidor i els recursos de què disposa.

      Elimina
  3. Hola a tots.
    En primer lloc, a mi també m'agradaria agrair a Xavier la proposta d'aquest llibre, el qual tenia pendent des de fa temps. Em falten les últimes cent pàgines per acabar-lo, però ja puc dir que em pareix una obra memorable. Sobretot perquè és una obra riquíssima (com ha dit el Xavier, també és estranya perquè són molts llibres en un).
    M'agradaria començar el debat amb la referència que ha fet el Xavier sobre l'actitud de Lévi-Strauss: distanciada i pròxima alhora, professional i crítica. Cal tenir en compte que l’etnografia és la ciència d’una civilització que ha decidit suprimir la diversitat cultural. Es tracta d’aconseguir un monocultiu humà i un monocultiu cultural. I a l’etnògraf se li ha encarregat estudiar les formes de vida que han estat condemnades a mort. Lévi-Strauss n’és plenament conscient, d’aquí el to i les fluctuacions del llibre, entre els sentiments d’aquell que se sent afortunat per conèixer coses que ningú més sabia, però també culpable perquè després d’ell res d’això mai no tornarà a ser el mateix.
    Al respecte, m’ha paregut memorable el capítol "El mar de los Sargazos", on descriu l’impacte que van sentir els primers europeus que van anar al Nou Món. Sempre era una qüestió de grandària, de distàncies i de falta d’infraestructures. Malgrat tot, s’hi van obrir pas explotant i saquejant, el que explica que la mentalitat de l’europeu era molt diferent a la dels indígenes. Al respecte, he trobat afinadíssima la comparança entre les impressions dels espanyols i dels indígenes respecte de l’Altre: els espanyols proclamaven que els natius eren bèsties; els natius consideraven déus als espanyols (la qual és una postura i una actitud molt més dignes).

    ResponElimina
  4. Lévi-Strauss afirma que el conjunt de les costums d’un poble formen sistemes, els quals existeixen en un número limitat, que podrien ser agrupats i ordenats en una taula. Es tracta, de nou, una referència i un plantejament estructuralista. Perquè les cultures indígenes que estudia Lévi-Strauss tenen un nivell de vida material pobre, però, en canvi, presenten un excepcional grau de complexitat en els plans sociològic i religiós. A partir d’aquí, podem establir algun paral·lelisme estructural entre les cultures primitives i el funcionament de les societats modernes. Aquesta pregunta se la fa S. Zizek a "Viviendo el final de los tiempos." Per exemple, els ritus d’iniciació dels joves, les connotacions sexuals dels somnis, etc. També hi ha connotacions socials que s’han perllongat d’un lloc a l’altre. Per exemple, les institucions socials dels bororos funcionen amagant i dissimulant les jerarquies i les desigualtats, perquè per un costat tenen unes institucions fraternals que diuen que tots són iguals, però en realitat funcionen mitjançant un complicat sistema de castes (veure l’explicació al final del capítol 23). No és aquesta la manera de funcionar de les societats occidentals? En aquestes, per una banda hi ha l’estat, que se suposa que ha de garantir la igualtat, però per l’altre tenim l’economia capitalista, que crea cada vegada més diferència entre classes i més desigualtats, sempre actuant per sobre de les lleis de l’estat.
    De totes maneres, els bororos són molt complexos si els comparem amb els Nambiquara, que constitueixen un estat absolutament verge i innocent, tant pel que fa a les condicions materials com al grau de complexitat social.
    Podem parlar-ho, no?

    ResponElimina
  5. Hi ha un aspecte del treball de Lévi-Strauss que m’ha interessat molt. Es tracta de les filiacions que estableix entre els pobles de l’hemisferi nord de la banda del Pacífic. Hi ha uns vincles comuns. Però com s’expliquen? Per respondre això cal tenir en compte que tots aquests pobles, a banda de tenir aspectes comuns entre ells, tenen filiacions amb pobles del Pacífic i d’Àsia. Segons Lévi-Strauss hi hagué una contínua comunicació a través de l’estret de Bering i a través de rutes marítimes en el Pacífic. Són els asiàtics els que van poblar i establir-se a Amèrica. A mi això em resulta fascinant. Mentre els mediterranis creien que el món només era allò que coneixien i desenvolupaven cultures molt complexes, a l’altra punta del món també s’estava formant tota una cosmologia plena de viatges, Déus i herois. És a dir, mentre aquí hi havia Ulisses i companyia, allí es realitzaven els viatges de la Kon-Tiki. Són dues realitats separades per l’Atlàntic.

    ResponElimina
  6. Després, hi ha els capítols dedicats al sud d’Àsia, que és la zona del món més superpoblada i on menys sòl disponible hi ha. Es tracta de comparar els tròpics verges i els tròpics superpoblats, on ja fa mils d’anys que hi ha agricultura i productes manufacturats. Les descripcions de les masses de ciutats com Calcuta o Kachiri són portentoses. Al relacionar aquestes ciutats amb les grans civilitzacions de l’Antiguitat, també superpoblades, Lévi-Strauss entra en el terreny d’Elias Canetti. Hi ha també la descripció de la persona que forma la massa. És tractà d’un ésser humà que necessita la massa, que necessita la merda que s’acumula, que necessita estar amuntegat. I és un ésser humà que es nega a demanar la dignitat, perquè només aspira a què un blanc li doni almoina a canvi del seu servei etern. Aquest complex d’inferioritat també el va descriure Kapucinski per referir-se a l’ésser humà africà, a "Ébano". Finalment, són unes masses subjectes a les regles de la globalització, explotades i conduïdes pel comerç mundial establert a Occident.
    I Levi-Strauss ho té molt clar: el que fa por d’Àsia és la imatge del futur que projecta.

    ResponElimina
  7. Les reflexions de Lévi-Strauss sobre l’etnografia, l’etnocentrisme i els contactes amb pobles que no han tingut cap contacte amb la civilització occidental, m’han fet recordar "La Selva Esmeralda", de John Boorman. En aquesta pel·lícula, basada en fets reals, es narra l’encontre amb un d’aquests pobles verges. A més, com el llibre de Lévi-Strauss, està ambientada a la selva Amazones brasilera.
    En un altre ordre, podríem recordar aquelles pel·lícules de Werner Herzog protagonitzades per Klaus Kinski ambientades a la selva, que eren capaces de mostrar la bogeria que feia falta per endinsar-s’hi en aquells paratges.

    ResponElimina
  8. En un ordre menor, m’agradaria assenyalar algun aspecte que he trobat remarcable i que pot iniciar algun debat interessant:
    - Etnografia no és aventura. Són moltes hores mortes, de paciència, de caminades, d’esperar, sense gaire menjar, etc. I el coneixement a què s’arriba mai no serà total o general, sinó sempre particular. No obstant això, és en aquestes particularitats on es poden detectar patrons.
    - Lévi-Strauss és un gran escriptor i ho demostra quan vol explicar què ha de fer l’etnògraf. Ha d’explicar les coses i les forces que són invisibles però que són el fonament. Per un altre costat, la descripció dels paisatges són genials; recordo una en particular, la d’un capvespre (gairebé proustiana).
    - Un element que m’ha interessat és la crítica als viatges convencionals. Al que avui en dia seria el turisme. Europa s’ha quedat petita, i a la gent li molesta el contacte amb la resta, per això necessita moure’s, viatjar. Però a llocs que prèviament han estat domesticats.
    - La reivindicació de l’intel·lectual que és capaç de relacionar sabers diferents i no especialitzats i sobretot que és capaç d’oferir judicis sintètics.
    - Lévi-Strauss destaca com un moment estel·lar quan l’etnògraf visita per primera vegada un poble verge. Com reaccionar-hi?
    - Lévi-Strauss va fer les expedicions durant els anys 30, quan Europa s’estava preparant per al desastre. No obstant això, no en fa massa referències. La selva Amazones continuava aïllada de les manies europees, i els europeus que allí anaven, s’oblidaven de tot. Què us ha semblat això?

    ResponElimina
  9. Fèlix, veo que has abierto varios hilos de debate. De momento he leído los tres primeros. Sobre el tercero tengo algo que decir, pero ahora no me es posible. Abordo, por tanto, el segundo, concretamente la pregunta por la muerte de la filosofía tradicional. Si ésta se ha producido, yo no la situaría en Marx, por una sencilla razón cronológica: como mínimo, sabemos que en el siglo XX hubo dos grandes filósofos, Wittgenstein y Heidegger, a la altura de los más importantes que ha habido en la Historia de Occidente. Por otro lado, es insoslayable que la filosofía no abarca todo el pensamiento, y que en la historia del pensamiento aparecen en el siglo XIX tres "filósofos de la sospecha" (tal vez sería mejor llamarlos "pensadores de la sospecha") que tendrán enormes consecuencias intelectuales en el siglo XX: Marx, Nietzsche y Freud. El propio Lévi-Strauss, como señalas, reconoce su deuda con el primero y el último. Para terminar, creo que hay que desconfiar sistemáticamente de cualquiera sintagma que empiece con "la muerte de" y siga con "la pintura", "la novela", "la filosofía", etc. Lo que hay, creo yo, son períodos, más o menos largos, en los que no aparece, por así decirlo, una figura de la grandeza de sus predecesores más importante. Pero, tarde o temprano, suele aparecer. Lo que pasa, también, es que resulta muy difícil ver quién es, precisamente, el "gran continuador" (que es también "el gran rompedor", o el que da un gran giro que une tradición y ruptura, que traiciona creativamente, etc.) cuando ese continuador es coetáneo nuestro. Creo que lo máximo que podemos hacer en esas circunstancias es una apuesta, y a veces ni siquiera eso.

    ResponElimina
  10. En el capítol citat, Lévi-Strauss diu que trenca amb la filosofia kantiana perquè no li serveix per desenvolupar les seues inquietuds. Ell desconfia de la idea del subjectivisme transcendental que coneix el món a partir de les seues representacions. Segurament també desconfia d'aquells sistemes filosòfics idealistes que pretenien abraçar-ho tot i oferir visions completes del món. En canvi, ell toca de peus a terra a través de Marx, de la geologia i de Freud. Com molt bé apuntes, són exemples d'altres camps intel·lectuals, els quals segurament van sorgir de l'esmicolament d'aquesta filosofia idealista i sistemàtica. Cal recordar al respecte les diatribes de Nietzsche contra els sistemes absoluts.
    Des de la meua postura de no-filòsof-especialitzat, sempre m'ha resultat molt més atraient aquests camps situats als marges que la filosofia pura, els grans representants de la qual serien, en el segle XX, Wittgenstein i Heidegger. Com si la filosofia convencional (i aquí em refereixo al relat de la filosofia occidental, fonamentat en el subjectivisme i les proposicions de cosmovisions) s'hagués quedat endarrerida i desfasada per abordar els problemes del segle XX i XXI. I penso que el treball de Lévi-Strauss és un bon exemple al respecte, com també ho serien la sociologia d'Adorno o de Weber. Òbviament, reconec que no he fet servir un llenguatge massa convenient al dir "la mort de…" (fet, per altra banda, que Lévi-Strauss no utilitza en cap cas). Podríem parlar també dels problemes que va tenir l'estructuralisme com a visió del món, és a dir, si és o no profitós pensar el món seguint patrons rígids.
    En qualsevol cas, segurament estic pensant en veu alta en un moment de la meua vida que la filosofia no m'omple. I aquests dubtes necessitarien més rigor per ser expressats correctament. Un rigor que, segurament, em donarà en el futur la mateixa filosofia.
    Accepto suggeriments...

    ResponElimina
  11. Respecto al tema de la filosofía, una cosa está clara: desde mediados del siglo XX, digamos que ya no hay un itinerario único, sino una serie de opciones investigadoras. Y, en efecto, incluso los grandes nombres (Habermas, Foucault...) desbordan continuamente lo que se entendía por "filosofía tradicional" y recurren continuamente a saberes de otros campos, o incluso con su obra propician la aparición de nuevas disciplinas o líneas de investigación inéditas...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Precisament estava pensant amb Foucault i els seus treballs d'arqueologia del saber i del poder. Clar, no són filosofia estricta, però al mateix temps són la filosofia més interessant del segle XX. Penso que no haguessin estat possibles sense el canvi que va provocar Marx en el pensament.
      Al mateix temps, Lévi-Strauss fa una altra reflexió interessant, al capítol 11. En un món de sabers especialitzats, ell troba a faltar aquells savis capaços d'oferir visions sintètiques de les coses i que són capaces d'abraçar la ciència, la història i la filosofia. La filosofia s'ha especialitzat molt i diversificat, però al mateix també penso que hi ha gent que ha intentat oferir síntesis. Lévi-Strauss i Focault serien dos bons exemples.
      Quan s'incorporen Guillem i Josep i Anna al debat podríem parlar de la filosofia de la música de Lévi-Strauss, que és molt interessant...

      Elimina
  12. En relación con el tercer hilo de debate que abriste el domingo, el de la idea de un paralelismo, o una continuidad, entre "sociedades primitivas" y "sociedades modernas", estoy completamente de acuerdo. Aquí, en lo que llevo leído veo distintas tesis en Lévi-Strauss, pero de ellas se deduce que, a su juicio, existe algo así como una unidad humana de conciencia en la humanidad, que, por debajo de todas las diferencias aparentes entre culturas, tiene, precisamente, un carácter estrutural y opera, por así decirlo, con los mismos signos básicos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també penso que Lévi-Strauss s'hi refereix a un caràcter estructural general, tenint en compte la importància del capítol "Cómo se llega a ser etnógrafo", que és en realitat un manifest primigeni de l'estructuralisme (desenvolupat després a la sèrie "Mitològiques"). És evident que podríem parlar de l'eficàcia real d'aquest plantejament, però sens dubte les síntesis a les quals s'arriba són interessants i engrescadores (tot i que també poden ser superficials i trivials).
      Veuràs que hi ha un altre capítol molt interessant que tracta el mateix tema. És el capítol 28, titulat "Lección de escritura." Si m'ho permets, et faig cinc cèntims sense destripar-te'l massa. Lévi-Strauss ha establert contacte amb els Nambiquara, que és el poble més rudimentari que s'ha trobat, tant pel que fa al nivell material com al social. És un poble que no coneix l'escriptura. Però un dels seus líders, al veure com Lévi-Strauss escriu al seu bloc, comença a elucubrar sobre els avantatges d'aquesta tècnica. Arribarà fins i tot a demanar-li paper per simular que sap escriure i mostrar-se poderós davant els seus. A partir d'aquí, Lévi-Strauss fa una reflexió interessant sobre l'escriptura i el poder. Com l'escriptura ha estat un mecanisme de control social, ja des dels temps de l'Antiguitat com a l'Estat Modern (si sabem llegir, no podrem obviar la llei amb l'excusa que no la coneixem). I com és més important aquesta faceta que el grau de desenvolupament que teòricament s'associa a l'escriptura. Per exemple, va haver grans cultures a l'altura de l'antic Egipte que no tenien escriptura.
      Canviat d'ordre, ara mateix estic recordant aquella escena de "Aguirre, la còlera de Déu", en la qual un capellà dóna una Bíblia a un indígena i li diu que és la Paraula de Déu. L'indígena se la fica a l'orella i com que no sent res, llença el llibre al riu. Un soldat el mata per aquest sacrilegi.

      Elimina
  13. Por último, en tu séptimo correo del domingo, planteabas una serie de cuestiones de modo más taquigráfico. Varias de ellas tienen que ver con el primer capítulo del libro, aquella "desrromantización" que hace Lévi-Strauss de la tarea del etnógrafo. Y, sin embargo, ¿no resulta absolutamente fascinante estar leyendo un libto de un hombre que, con 50 años, parece haber recorrido gran parte del planeta? ¿No es él también, pese al rechazo que siente por los exploradores, un explorador, y, además, absolutamente excepcional, por el alcance físico e intelectual de su empresa?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquest caràcter global de l'obra, sobretot el diàleg que Lévi-Strauss estableix entre Amèrica i Àsia i Europa, també a vegades Àfrica, m'ha resultat excepcional i fascinant. Aquests dies estic pensant en com seria una adaptació cinematogràfica del llibre. Hauria de ser un documental, però també incorporaria tints de ficció, de literatura, d'artifici. Hauria de mostrar el tedi del viatge, però també els resultats sintètics de l'exploració. No un documental com els de Flaherty, sinó més aviat una obra de reflexió i artística com les de Jean Rouch. Inclús un Isaki Lacuesta (penso en la magnífica "Los pasos dobles") o un Mario Gomes.

      Elimina
  14. Ignoro fins a quin punt el meu comentari pot resultar ja pertinent a hores d’ara, després del devessall de fils argumentatius que, potser amb un excessiu desordre i lleugeresa, s’han escampat fins ara en aquesta entrada del blog. En el pitjor dels casos, constituirà una contribució més a la cerimònia de la confusió.
    No interpreteu malament les meves paraules: lluny del mi la intenció de cridar a l’ordre a ningú o exercir cap funció censora, però voldria sotmetre a la reflexió dels participants un parell de suggerències, adreçades a facilitar el funcionament de les discussions sobre els textos:
    1. La conveniència de dividir els comentaris dels llibres més llargs en dues sessions consecutives, a fi de facilitar la participació de la major quantitat possible d’integrants del blog. Per diferents raons, tots no podem llegir al mateix ritme i, d’altra banda, l’experiència ja va ser assajada amb èxit a «Ronda de cerveses al Patio virtual», el blog que abans servia de plataforma a la nostra «Cooperativa de lectures», a propòsit de la ressenya de El pasado es un país extraño del geògraf David Lowenthal (http://patiovirtual.blogspot.com.es/2011/05/el-passat-es-un-pais-estrany.html i http://patiovirtual.blogspot.com.es/2011/06/lowenthal-segona-i-tercera-part.html).
    2. Quan algun dels membres del blog dugui a terme una lectura molt aprofundida o personal sobre l’obra proposada, seria aconsellable que en fes primer una redacció ordenada i, en comptes de barrejar-la amb la discussió general, obrís un nou comentari, susceptible al seu torn de donar peu a una discussió a banda, tal com va fer Anna Salomé fa poc de temps amb «L’enciclopèdia dels morts: una divagació» (http://lecturesencomu.blogspot.com.es/2013/10/lenciclopedia-dels-morts-una-divagacio.html).
    Un cop dit això, començaré per una afirmació gens original: Tristos tròpics de Levi-Strauss m’està semblant un gran llibre, si més no a tenor del que en porto llegit (unes 150 pàgines), perquè es tracta, en primer lloc, d’una obra admirablement escrita, amb una prosa plena de recursos, dotada d’una sintaxi complexa i sinuosa i d’una precisió lèxica senzillament admirables. Tampoc no m’estendré sobre la seva habilitat pel que fa a la dispositio de la matèria, ni a la pertinència de les seves abundants i intel•ligentíssimes digressions. Sens dubte estem davant d’un gran escriptor, i una part important de l’interès de l’obra deriva d’aquest circumstància, al meu entendre gens anecdòtica. Més encara: es tracta d’un gran escriptor acostumat a treballar amb dades i amb idees, que la seva prosa detalla i relaciona amb estudiada naturalitat i destresa. Tret dels escassos moments, per al meu gust, en què es deixa seduir per la posa impostada de l’estilista i es lliura a una prolixitat descriptiva tan ensopida com poc justificable, l’exemple més rellevant de la qual el trobo a la descripció del crepuscle contemplat des del vaixell de les pàgines 56-63 de la traducció catalana, escrites en una cursiva pretensiosa i delatora, on l’evocació de ressonàncies proustianes pretén assolir tal grau de matisos i sensibilitat que s’aproxima per moments al kitsch.

    ResponElimina
  15. Algú va dir que l’obra de Levi-Strauss constituïa una recapitulació de l’etnologia de la Belle Époque, observació que em sembla plenament encertada, sobretot tenint en compte que el discurs de l’autor hi apareix imbuït de la nostàlgia d’un passat irrecuperable i alhora de la consciència que aquesta és en bona part una construcció disciplinària, producte de la pròpia etnologia. No hi ha, doncs, cap Edat d’Or a la qual remetre’s, la qual cosa no vol dir que la humanitat no comparteixi un origen comú, que es posa de manifest en l’existència de certs «universals», com ara el tabú de l’incest. Mentrestant, les diferents regions del planeta, que l’autor sembla conèixer tan bé, han seguit la seva deriva i paeixen com poden els efectes pertorbadors d’una colonització europea que les ha afectat de manera paradoxal, de manera que a mitjan segle XX resultava possible establir una contraposició entre l’estil de vida bigarrat i gregari de les poblacions asiàtiques i la ràpida alternança entre exuberància i devastació característica del Nou Món. A partir d’aquesta comparació en el text de Levi-Strauss emergeix amb tota naturalitat la idea de l’existència d’una mena de migració de les formes de vida, que ens permetria imaginar un futur en el qual Europa hauria perdut el privilegi panòptic d’observador-explotador de la gent i els recursos del planeta, en benefici d’«una Àsia de ciutats obreres i H.L.M. que és la de demà, que repudia tot exotisme i assoleix, després d’un eclipsi de 5.000 anys, aquell estil de vida trist i eficaç que havia tal vegada inventat al 3r. mil•leni i que després es desplaçà per la superfície de la terra immobilitzant-se provisòriament al Nou Món a l’època contemporània fins al punt que nosaltres encara l’identifiquem amb Amèrica, però que, des de 1850, reprèn la marxa cap a l’oest, arriba al Japó i retroba avui dia el seu lloc d’origen després d’haver donat la volta al món» (p. 126).
    Aquesta intuïció de la imminència d’un gran trasbals, d’abast planetari, em sembla una de les mostres més impressionants de la perspicàcia i la lucidesa de Levi-Strauss, molt superiors al que s’espera de qualsevol antropòleg. M’estic referint a la transició que va del que anomeno la Civilització Global, entesa com el producte de l’expansió europea arreu del planeta, a la Humanitat Ubiqua, resultant de la consumació de l’etapa anterior i la seva transformació en una situació radicalment diferent, en què la Humanitat imaginada per certs pensadors universalistes es troba en procés de reeixir per la via catastròfica. Els pobles han cessat d’estar fixats al seu nínxol geogràfic, tal com s’esdevingué durant la major part de la (pre)història, i ha passat també el temps en què una sola Civilització abastava tots els punts del planeta, perquè tots els pobles han començat a dispersar-se pertot arreu. Estem parlant, doncs, del contrari de la localització simple, això és, d’una diàspora omnipolar. I Levi-Strauss sembla intuir que aquest procés acabarà decantant-se en favor d’un domini asiàtic del planeta, no exempt de ressonàncies sinistres, en la mesura en què l’itinerari que hi esbossa sembla remetre a un aggiornamento del mode de producció asiàtic. Un cop més, el lector avisat no deixarà de recordar que «el perill groc» és un dels (no sé si dir grans) temes de la Belle Époque.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Josep, l'últim paràgraf d'aquest comentari m'ha causat un efecte commovedor. Trobo molt pertinents i encertats els conceptes que has encunyat: civilització global, humanitat ubiqua i diàspora omnipolar. Penso que alguna vegada ho hauries de desenvolupar (si no ho has fet ja). Es tracta d'un procés que Lévi-Strauss ja va intuir fa més de cinquanta anys, la qual cosa té molt mèrit. Però ara és el moment de descriure'l bé si es vol afrontar amb alguna garantia (encara que sigui de mínima comprensió).

      Elimina
  16. En tot cas, una cosa és segura: aquest descentrament de la cultura europea suposa, entre moltes altres conseqüències, la ruïna de l’etnologia. La malenconia que travessa les pàgines de Levi-Strauss és també epistemològica, doncs: la fascinació per l’exotisme, encarnada paradigmàticament per l’orientalisme i l’etnologia, no sobreviurà al descentrament de la cultura europea. Al darrere d’aquesta constatació sospito que hi ha alguna cosa més que un mer posicionament relativista, com ara la intuïció de l’autor que ell i els seus estan a punt de perdre el seu privilegi com a observadors i no tardaran gaire temps a esdevenir, al seu torn, objecte d’observació, amb unes conseqüències del tot imprevisibles però sempre inquietants, sobretot a la llum de la manera en què hi van procedir els exploradors occidentals. No debades, quan Foucault parlava a la fi de Les mots et les choses (1966) de l’esvaïment de la figura de l’home, tal com l’havien construïda les ciències socials, «comme à la limite de la mer un visage de sable», tenim raons més que fundades per sospitar que aquest rostre era el d’un home europeu, blanc, heterosexual, burgès i d’arrels cristianes.

    ResponElimina
  17. La lectura de los tres últimos comentarios de Fèlix y de los tres primeros de Josep me hace pensar que este libro "que irradia en totes les direcciones possibles" ha tenido un efecto excepcional: en Fèlix, una prodigiosa explosión de ideas y caminos para el debate; en Josep, una lectura de una fineza superior, incluso, a la que nos tiene acostumbrados. Por mor de la brevedad, diré que yo también sería partidario de que los libros extensos (¿más de 400 páginas, por ejemplo?) ocuparan no uno, sino dos meses de la programación. O bien que alternáramos "mes con libro largo" y "mes con libro breve". En este sentido, sería incluso partidario de reorganizar las lecturas que nos quedan para este curso, porque hemos pasados de las 392 pp. de "El misterioso alemán" a las 468 pp. (de letra apretadísima) de "Tristes trópicos". Pero es que en enero tenemos las 416 páginas de "La marcha Radetzky" y en febrero las 512 de las "Monografías musicales" de Adorno, un autor que, además, será muchas cosas, pero entre ellas no cuenta la lectura sencilla... Me gustaría saber lo que opináis al respecto, para plantearos un par de soluciones.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estic totalment d'acord amb tu, Paco. Jo també havia notat que se'ns venia a sobre una muntanya de pàgines en el pròxims mesos, que exigirià un ritme de lectura en dedicació gairebé exclusiva. I això molts no ens ho podem permetre, perquè tenim altres negocis entre mans.

      Elimina
  18. Jo, francament, davant l'enorme volum de consideracions a què invita aquest llibre, i davant l'existència de tants fils de discussió simultanis (22 comentaris en 2 dies!), francament, estic bloquejat i no sé per on pegar.

    Pel que fa a les qüestions organitzatives, evidentment hauríem de tornar als orígens, fer com fèiem al principi: un llibre de fins a 250 pàgines per mes, i si en té mes, repartir-lo entre dos mesos; un fil de discussió cada vegada, i quan s'esgote un tema n'introduïm un altre, a poc a poc (tenim tres o quatre setmanes per a les discussions!). Si no, ja estic veient que anem en la mateixa direcció que la Cooperativa: cap al col·lapse.

    Tinc una part de responsabilitat en això: quan vam fer la llista inicial, a petició dels companys em vaig fixar exclusivament en el preu de cada llibre, no pas en el volum. Si ho hagués fet, evidentment no hauria encadenat tres volums de prop de 500 pàgines. Perquè no tots tenim la mateixa capacitat lectora ni la mateixa quantitat de temps disponible que el Xavi. Per la part que em toca en aquest error organitzatiu demane disculpes. Però, què voleu que us diga, jo ja no done per a més...

    Torne al principi: hi ha massa fils de discussió alhora, i més encara per a un llibre tan extens. Jo, com que no sé que dir-ne, de moment faré d'espectador, amb el vostre permís.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No pateixis gens. A mi m'hauria passat el mateix: hauria organitzat els llibres sense tenir el nombre de pàgines, atenent sobretot a repartir les ressenyes entre els membres del blog, procurant evitar que una mateixa persona hagués de repetir dos mesos seguits. I el resultat no hauria estat gaire diferent. No passa res. Podem reestructurar el calendari de lectures, perquè hem pecat potser de massa ambiciosos i hem volgut abastar en un curs una quantitat de matèria que donava, si més no, per a curs i mig.

      Elimina
  19. Hòstia, ara fent retrocés en la pàgina veig que Josep ja ha tractat el tema organitzatiu extensament. O siga, que el que he escrit jo és, a més, redundant. Uf. Uf. Ja m'he cansat només de pensar-ho.

    ResponElimina
  20. Descansa, home, descansa, que no passa res!

    ResponElimina
  21. ¿Qué os parece esta calendario para lo que queda de curso?

    DICIEMBRE-ENERO: Tristes trópicos (Xavi)

    FEBRERO-MARZO: Marcha Radetzky (Guillem)

    ABRIL-MAYO: Monografías musicales (Fèlix)

    JUNIO: Intemperie (Miquel)

    JULIO: En el mismo barco (Josep)

    Dos observaciones sobre esta propuesta:

    a) si junio y julio son malos meses para Miquel y Josep, por el tema de los exámenes, en junio podríamos poner "La sociedad del espectáculo", cuyo comentario me corresponde a mí, y mantener en julio "Música al límite", cuyo comentario corresponde a Guillem.

    b) las lecturas que finalmente queden fuera de este curso pasan al siguiente, entre otras cosas para amortizar el gasto que ya hemos hecho.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi la proposta em sembla molt raonable i crec que no tindria cap problema a l'hora d'ajustar-me a aquest calendari. Pots comptar amb el meu vot, doncs.

      Elimina
  22. He preguntado a Miquel y me dice que en julio le resulta imposible. A ver si con estos pequeños retoques alcanzamos un acuerdo:

    DICIEMBRE-ENERO: Tristes trópicos (Xavi)

    FEBRERO: Intemperie (Miquel)

    MARZO-ABRIL: Monografías musicales (Fèlix)

    MAYO-JUNIO: Marcha Radetzky (Guillem)

    JULIO: En el mismo barco (Josep)

    ResponElimina
  23. Hola, companys. Voldria demanar disculpes per haver obert tants fils de discussió sense tenir en compte la vostra disponibilitat. Vaig acabar de llegir el llibre i tenia moltes anotacions, així que vaig començar a escriure-les. La meva idea era que si algun n'estava interessat intervingués en aquell moment concret, responent de manera concreta a la intervenció. Jo mateix vaig fer això amb els comentaris incials del Xavier i del Paco.
    Suposo que també vaig pecar d'inexpert en aquesta mena de debats en xarxa. En un comentari de més amunt, Guillem ja apunta que el que cal fer és centrar-se només en un fil, i quan ja estigui acabat, passar a un altre. I que en d'altres anys ja heu tingut algun problema similar. Per tant, m'anirien bé unes petites dosis de paciència...
    De totes maneres, cal reconèixer que el llibre de Lévi-Strauss és molt ric, i que segurament ens n'hem deixat unes quantes. Per això també penso que millor serà si aquests llibres extensos els treballem durant dos mesos. Estic totalment d'acord amb el nou calendari que ha establert Paco. Tampoc no tinc cap problema a fer la ressenya del llibre d'Adorno al febrer-març.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ei, Fèlix, que no es tracta de fer acte de contrició! És que quan ens movem en aquest mitjà tan distant i indirecte és facilíssim oblidar-ne les limitacions (i les limitacions dels interlocutors)... El que he escrit aquest matí era per recordar-vos que si volem abraçar massa fracassarem en l'intent. I crec que això passa de manera molt aguda amb llibres voluminosos i alhora farcits de coses interessants, com és aquest. Per això em sembla que hem d'anar a un ritme molt controlat, perquè, de veritat, quan he obert el correu i he vist 22 intervencions m'he acollonit de cap a peus i no sabia per on pegar. De fet, ara mateix no sé per on pegar, perquè coses que al principi de la lectura (fa quasi un mes) em semblaven importants han quedat enfosquides pel que he llegit en capítols posteriors, i els vostres comentaris en toquen d'altres en què no havia pensat, i, en fi, massa p'a la carabassa.

      Però vaja, tenim tot un mes per endavant, de manera que millor anem amb calma i així ens ho passarem bé. I, de pas, li donarem temps al Xavi perquè puga intervenir, una intenció que m'ha manifestat que té i que m'alegra.

      Elimina
    2. Molt bé!!! Amb calma i a passar-s'ho bé...

      Elimina
    3. No t'has de disculpar per res, Fèlix. Ets nou en aquesta plaça i això li pot passar a qualsevol. Més encara tenint en compte que ens movem en diferents àmbits, com el correu electrònic, Facebook i el blog i, fins que un no s'ha acostumat a les especifitats de cadascun, resulta fàcil confondre les seves exigències. En la meva opinió, i sense cap ànim de pontificar, el blog demana un ritme més reposat i un discurs més ordenat (si més no al principi de les discussions, perquè després l'esgrima dialèctica pot donar peu a intercanvis molt àgils). En qualsevol cas, es tracta d'un àmbit amb voluntat d'interessar a un cert nombre (petit, no ens fem pas il·lusions!) de lectors, deixant de banda l'aspecte principal, que és la discussió i l'afany de compartir les idees entre amics. Tan senzill i tan relaxat com això.

      Elimina