diumenge, 29 de desembre del 2013

Tristos tròpics, de Claude Lévi-Strauss

[Com que el Xavi no té Internet ni ordinador al poble, penjo aquest text seu, llegint directament del manuscrit.]


És aquest un llibre estrany: llibre de viatges, d'aventures, iniciàtic, d'exili, quadernm de bitàcola, dietari, metaestudi sobre el treball de camp... No és res de tot això, i alhora és tot això. Se'ns escapa de les mans constantment, i irradia en totes les direccions possibles.

Allò que podria haver estat un fresc pintat en una paret, o un full en blanc on aturar-se i observar nítidament cada detall, a l'estil de Els argonautes del Pacífic occidental de Malinowski, està escrit com un riu en constant moviment, on res no roman quiet.

Un oferiment permet al jove Lévi-Strauss escapar-se cap a l'aventura de les selves de Brasil. I això ens colpeix, ja que sabem que normalment la vida ens canvia d'un sol cop. Allà prendrà el compromís d'allò que desitja ser i, també, es veurà irremeiablement com un estranger que ja no té on retornar. En l'observació dels "altres" es descobrirà a si mateix i es repensarà. Li vindran al cap tot de preguntes: com és una cultura que inventa una ciència que estudia les altres cultures? Per què sentir la vanitat de ser el primer a entrar a un poblat, sobretot quan se sap que un mateix porta a sobre el germen de la destrucció d'aquella cultura? Què s'hi va a buscar? Què s'espera de tot això?

Hom es reclou en la seva solitud, els seus records, allò que s'ha deixat enrere, allò de què s'ha fugit. Sempre delegem allò que no tenim, es diu.

D'altra banda, en algú tan humà al llarg del llibre --i que explicita que posa al mateix nivell el raciocini i la sensibilitat--, sorprèn el seu mètode d'estudi, la distància amb què du a terme l'observació. La quasi nul·la relació amb els individus, que tenen nom propi, l'atenció que dispensa a les danses, els tatuatges, la disposició del poblat, el parentiu, les relacions de poder... Ens sobta que aparegui aquest observador implacable que presta atenció al conjunt, que l'analitza des d'una mirada sovint freda.

I apareix el contrapunt quan es penedeix d'allò que prompte desapareixerà a mans del monocultiu cultural, i del seu avançat, l'antropòleg, aquest cos estrany, aquest agent de la dissolució. Ell mateix diu que és aquest fenomen el que caldria estudiar.

Quan vaig llegir aquest llibre per primera vegada, la meva impressió va ser que un subtil fil de nihilisme el travessava des del principi fins a la fi. No és així. Lévi-Strauss s'estimava, malgrat tot, allò que feia. Allò de què crec que va farcit el llibre --els múltiples llibres que hi ha aquí-- és el descobriment i la constatació de la pèrdua, de l'exili, d'allò que ja no serà, que ja no existeix o que deixarà d'existir. Ací o allà, no importa. Això fa en moltes ocasions que aquest sigui un llibre trist, cosa que ens remet al títol, Tristos tròpics.

Però "l'existència mateixa ens empeny a l'acció", i és aixo al que Lévi-Strauss mai no va renunciar.


Xavier Cervera