El domador de
versos, un personatge de la pel·lícula Léolo (Jean-Claude Lauzon, 1992),
passa les nits remenant en les deixalles del món sencer per recollir cartes i
fotos. S'assabenta així de tots els detalls, des dels més íntims als més
banals, de la vida de persones anònimes. Amb aquest materials construeix la
seva història, que no pot ser altra que la història de la humanitat. En les
últimes escenes, el veiem baixar per una escala cap al que s'intueix un
magatzem immens —ple de llibres i
papers relligats, però també d'estàtues i obres d'art— i dipositar L'avalée
des avalés, el llibre que llegeix Léolo, en una de les prestatgeries. El
protagonista ha deixat de somniar —«Perquè somnio, no ho estic» és la frase que es repeteix amb
insistència al llarg de la pel·lícula— i ja només li resta ocupar el seu lloc
en la memòria del domador de versos.
Quan vaig llegir «La Enciclopedia de los Muertos», la narració que dóna
títol al llibre de Danilo Kiš, la descripció de la biblioteca que acull
l'enciclopèdia em va recordar l'arxiu de Tots els noms, la novel·la de
Saramago, però també, i molt especialment, el magatzem que apareix en Léolo.
No perquè guarden cap mena de semblança visual —la biblioteca és un seguit de
sales fredes i brutes, però amb els volums ordenats
Si alguna cosa sobta en la narració és la constatació d'aquesta
evidència: «(...) nunca se repite nada en la història de los seres humanos —y creo que en ello radica el mensaje
esencial de los autores de la Enciclopedia...—, todo lo que a primera vista
aparece igual apenas es similar; cada hombre es un astro aparte, todo ocurre
siempre y nunca, todo se repite hasta el infinito y de forma irrepetible». Les persones compartim experiències (la
lectura d'aquest llibre, sense anar més lluny), vivim situacions anàlogues i
reaccionem de manera semblant. Sovint entenem, o creiem que entenem, les
paraules i les accions dels altres. Ara bé, una mateixa circumstància és viscuda
per cada persona d'una manera que la converteix en una experiència única.
L'afirmació de Nietzsche «no hi ha fets, només interpretacions» adquireix un
peculiar significat en aquest context: emmagatzemem en la memòria la nostra
particular interpretació dels fets, no mai els fets. En comptes d'iniciar un
debat sobre un tema que la gnoseologia ha tractat fins a l'extenuació, el que
m'agradaria destacar és el caràcter absolutament personal de les vivències i de
l’empremta, en bona part elaborada, que deixen en la memòria —com aquella
imatge de l'Adriàtic, potser falsa, que el geòmetra guarda zelosament en el seu
record i es resisteix a contrastar amb la realitat. I en la mesura que «todo
ocurre siempre y nunca, todo se repite hasta el infinito», les repeticions de
les circumstàncies, les interpretacions d'un mateix fet o les interpretacions
de les interpretacions, constituiran el que Nietzsche va definir com l'etern
retorn.
Però es tracta d'unes interpretacions per força efímeres. Duren el que
dura la vida o, a tot estirar, el que
dura la vida d'aquells que ens han conegut i han incorporat als seus records
l’experiència de les vivències que han compartit amb nosaltres o que els hem
contat (interpretacions d'interpretacions). D'aquí ve que en l'entrada de l'Enciclopèdia sobre el geòmetra apareguin
detalls de la mort de la seva mare que no podia conèixer directament, parts
dedicades a la dona i als fills i, especialment, el seu funeral: una vivència
de la filla que passa a formar part del record que guardarà del seu pare, al
hora que forma part de la biografia del pare.
És aquest caràcter únic, irrepetible i efímer, de la vida, el que
impulsa els creadors de l'Enciclopèdia, iniciada poc després del 1789 (la data,
òbviament, no és casual), a recollir la memòria de totes les persones, «con el
fin de corregir la injusticia humana y de conceder a todas las criaturas de
Dios un mismo lugar en la eternidad». No s'hi inclouen, però, aquells que
apareixen en altres enciclopèdies, és a dir, aquells que d’alguna manera han
deixat de ser anònims. Aquest és el món del morts, el regne d’Hades, guardat
pel gos Cèrber, d’on no poden escapar
aquells que ja hi són —les seves «vides», cal recordar-ho, estan encadenades a
les prestatgeries—, en el qual no tenen cabuda aquells que han burlat la mort i
han sobreviscut en la memòria a través de les seves obres. Encara que aquesta
burla de la mort, com queda reflectit en altres obres literàries que tracten el
tema, no deixa de ser un miratge. En «El Inmortal», la coneguda narració d'El
Aleph de Borges, Homer ha oblidat qui és. Aquells que s’acosten com
papallones a la flama de La Immortalitat de Kundera només sobreviuran
com a personatges, com a efígies, i no per un temps il·limitat. L’eternitat és
un concepte massa ampli per a l’escassa capacitat de la memòria humana.
De la mateixa manera que l’Enciclopèdia dels morts inclou totes les
persones sense distincions —per als autors «no existe diferencia, cuando se
trata de la vida, entre un comerciante de Bania y su mujer, entre el pope del pueblo
(...) y el campanero del mismo pueblo»—, no discrimina tampoc cap esdeveniment.
S'hi recull cada activitat, cada percepció, cada sentiment i cada pensament,
totes les relacions, la visió del món i de Déu, els dubtes i les pors. En
definitiva, s'hi registra absolutament tot, en un espai molt reduït (cinquanta
anys contats en cinc o sis pàgines!). Aquest és l’altre aspecte que sorprèn de
la narració: la capacitat dels autors de l'Enciclopèdia per conèixer no sols
les dades biogràfiques, sinó també els aspectes més íntims, i condensar-ho tot
en un grapat de fulls. Una afirmació davant la qual el lector respon amb
incredulitat. Ningú —ens diem— pot arribar a conèixer una persona fins a aquest
extrem, i menys encara ser capaç d’enregistrar-hi aquesta quantitat immensa de
detalls, digna de «Funes, el memorioso»! Ha de tractar-se, deduïm, d’una
metàfora: no és una biografia del seu pare, sinó la vida del geòmetra Dj.M.
—«toda una vida» és el subtítol de la narració— el que la protagonista té a les
seves mans en obrir el volum de l'Enciclopèdia dels Morts. I com la vida
mateixa, l'Enciclopèdia reprodueix l'anatomia de la memòria, l'abocador on
queden dipositades, sense cap tipus de discriminació, les deixalles on remena
el domador de versos de Léolo.
Per últim, considere un error el final de la narració: l'al·lusió al
somni és un recurs massa utilitzat.
M'agrada més considerar l'Enciclopèdia com una ficció o com una
metàfora, sense necessitat de recórrer a cap tipus d'explicació que li aporte
versemblança. Que els records que sobreviuen a les persones siguin com les
flors que cobreixen el taüt de Marieta a «Honores fúnebres», perquè —com diu un
altre dels personatges del llibre— «¿Y qué quedará de nosotros, señores? (...)
¡Cartas de amor! Y facturas de hotel sin pagar». O, potser, ni això.
¡Pero qué maravilla de texto, Anna! Al leerlo, por cierto, me he dado cuenta de algo que me había pasado inadvertido: el hecho de que el relato también puede leerse como la materialización de la fantasía de saberlo todo sobre el otro (e incluso más del otro que él mismo: el punto de vista del ojo de Dios), de tener acceso no ya a todas las puertas tras las que guardan materiales inanes, sino también a aquéllas que están cerradas a conciencia. Materialización, por otro lado, no exenta de ironía:"Para ellos [los redactores de la "Enciclopedia"] está claro que el examinar los sellos con lupa no es más que una parte de aquella fantasía reprimida que a menudo se esconde en las personas tranquilas y estables [...]». Interpretación, por otro lado, que la hija del difunto sanciona: "(En efecto, había sustituido los viajes y los horizontes lejanos por esos cómodos viajes con la imaginación [...])". Sanción que, a su vez, no puede dejar de plantear el problema de la objetividad de los enciclopedistas, en el siguiente sentido: ¿realmente dicen toda la verdad? A la hija se lo parece, y nosotros, como lectores, hacemos bloque con esta perspectiva del relato y parecemos darlo por supuesto, pero, ¿es así? Tirando de ese hilo, el recurso al sueño adquiriría un tinte irónico: si la hija sanciona la objetividad de la "Enciclopedia", ¿es porque ésta no deja de ser su propia fantasía -onírica- sobre el padre muerto? Ahora veo, pues, que el relato es mucho más rico desde un punto de vista filosófico de lo que me había parecido.
ResponEliminaQuin plaer llegir-vos!!! El text d'Anna, anomenat amb injusta modèstia "divagació", recull amb mil·limètrica exactitud el plaer que em va donar llegir aquesta narració, i la lectura que em suggeria (sense la referència a Léolo, però, que vaig veure fa massa anys). El recurs del somni em va semblar massa tòpic, massa rebregat, massa fàcil, però llegint el comentari de Paco comence a pensar que potser tenia una funció simbòlica que s'escapa si fem una lectura una mica massa mecànica, pensant en els llocs comuns que se suposa que cal evitar quan escrius una narració. En llegir-vos m'ha alegrat descobrir que el meu plaer de lector no era tan injustificat com m'havia semblat al principi, en veure els comentaris en el debat principal (l'anterior).
ResponEliminaNomés hi ha un punt en què discreparia d'Anna, i és en la interpretació que fa de l'etern retorn nietzschià. Em convenç molt més l'explicació que en dona Safranski en la seva magnífica biografia, segons la qual les anotacions de l'autor mostren que en realitat era un joc bastant banal amb una idea treta molt alegrement de les matemàtiques i de les ciències naturals (la cosmologia) de l'època. En adonar-se'n que la cosa se li anava de les mans, després del Zarathustra la va anar obviant discretament.
Sobre la idea del eterno retorno en Nietzsche, copio estas palabras de Safranski, extraídas de su obra "Romanticismo", que leímos en este club el año pasado:
ResponElimina«La tarea es ahora santificar el más aquí. Eso distingue el ateísmo de Nietzsche del nihilismo moderno. (...) El nihilismo moderno pierde los valores del más allá, sin ganar el más acá como valor. Pero [para el Zaratustra de Nietzsche] [t]odos los éxtasis, todas las beatificaciones, las ascensiones del sentimiento al cielo, todas las intensidades que antes se adherían a un más allá, han de concentrarse ahora en la vida presente. Rebasar y a la vez "permanecer fiel a la tierra" es lo que Nietzsche exige a su "superhombre". (...)
Nietsche quiere salvar para el presente las fuerzas santificantes. Con este fin inventa su mito del "eterno retorno", que pone en boca de Zarathustra. Es antiquísima la idea del tiempo que gira en sí mismo y reproduce una y otra vez el contenido limitado del mundo. (...) Por lo regular, en la imagen del eterno retorno se expresa un resignado cansancio del mundo. El movimiento circular del tiempo vacía el acontecer hasta el absurdo.
Pero Nietzsche utiliza este mito como fórmula autosugestiva para la persuasión de que, si cada instante retorna, el aquí y ahora recibe la dignidad de lo eterno. (...)
Nietzsche, que quisiera arrojar de ti todo "tú debes", aquí enseña un nuevo "tú debes": has de vivir el instante de tal manera que éste pueda volver para ti sin producirte ningún horror. Has de poder decir a cada instante: ¡otra vez!» (págs. 269-270).
«La Enciclopedia de los Muertos» és, certament, una narració rica i amb moltes lectures. La reflexió de Paco sobre el recurs al somni en termes irònics és una subtilesa que no havia copsat i que m’ha fet replantejar-me, com a Guillem, el rebuig inicial que aquest recurs em va provocar. És la gràcia dels bons relats: el detall que sembla intranscendent, que pot passar desapercebut, i que en descobrir-lo es converteix en la clau per interpretar la lectura. En aquesta narració, el detall pot ser, com ha assenyalat Paco, el recurs oníric. Però també una dada, aparentment anecdòtica, que apareix en el primer paràgraf: l’èxit que té, segons la protagonista, l’obra Tot esperant Godot de Beckett, interpretada davant d’un públic de reclusos. A partir d’aquest detall, la protagonista ens descriu com arriba a la biblioteca, on el porter porta un grapat de claus en una anella com el guarda de la presó, i la hi deixa tancada, envoltada de llibres encadenats a les prestatgeries, presonera entre presoners que esperen (és una conjectura) una hipotètica resurrecció dels morts. La referència a l’obra de Beckett donaria peu, doncs, a la introducció de nous matisos en la lectura, que poden ser molt suggeridors.
ResponEliminaI és en relació amb aquesta multiplicitat de lectures que em vaig referir a l’etern retorn nietzschià. Sóc conscient que vaig utilitzar el terme en un sentit poc rigorós i gens ortodox. Com indica Guillem, és una idea sobre el temps que el pensador alemany va extreure de la filosofia clàssica i que va adobar amb conceptes agafats d’altres disciplines, com les matemàtiques de Poincaré, per justificar l’actuació del Superhome —que, com es veu en la cita de Safranski que tan amablement ha reproduït Paco, ha d’estar disposat a dir sempre «una altra vegada», a no penedir-se mai de les seves decisions. Però aquest concepte circular del temps em sembla poc interessant, en la mesura que postula que tot es repetirà exactament igual. En la narració, en canvi, es diu que si bé «todo se repite hasta el infinito», «todo lo que a primera vista aparece igual apenas es similar». Que les vivències de cadascú són úniques i irrepetibles, tot i que la vida de les persones sembli ser igual per a tots. Un mateix fet té tantes interpretacions com persones l’han viscut; i una narració, tantes lectures com lectors (o més, segons estem veient). I és aquest «contínuum» d’interpretacions, aquesta repetició de recreacions, el que em vaig permetre qualificar d’etern retorn, perquè constitueix una activitat circular. Una accepció del terme que, com molt bé assenyala Guillem, no em permetia afirmar que s’ajustava a la definició de Nietzsche.
En el meu primer comentari sobre La enciclopedia de los muertos de Danilo Kiš, aparegut en aquest blog, no me n’estava de mostrar la meva reticència cap a les històries que apareixen en aquest llibre, moltes de les quals, per bé que contenen elements interessants, no m’acabaven de convèncer. He de dir que els comentaris dels participants en la discussió, units a la lectura de Laúd y cicatrices (Madrid: metáfora, 2001), el recull de relats que Kiš va deixar inèdit en morir ―molts dels quals estaven destinats a integrar-se en una futura edició de La enciclopedia de los muertos―, m’han anat persuadint que la meva primera lectura era massa precipitada, producte sens dubte de circumstàncies poc apropiades per fer-se idea justa d’una obra, com ara la lectura en el llit per agafar la son. A mesura que he «entrat» cada cop més en el món que ens proposa la narrativa de Kiš, en canvi, he arribat a apreciar millor les dimensions d’un projecte literari embarcat en una lluita titànica contra l’oblit i la mort, paral·lela en molts sentits a l’abordada per Canetti al llarg de tota la seva obra, si bé els instruments d’aquest van ser sobretot el memorialisme i la reflexió aforística, mentre que Kiš se serveix fonamentalment de la ficció, molt sovint autobiogràfica. «El escritor debe» ―afirma un personatge de la narració «Laúd y cicatrices», que dóna títol al llibre del mateix nom― «[...] considerar la vida en su totalidad. Tiene que anunciar el gran tema de la muerte, para que el hombre sea menos soberbo, menos egoísta, menos malvado, y, por otra parte, dar un sentido a la vida. El arte es el equilibrio de estas dos ideas contradictorias. Es deber del hombre, sobre todo del escritor, y dirá usted que hablo como un viejo, abandonar este mundo dejando tras de sí no una obra, obra es todo, sino un poco de bondad, algo de conocimiento. Cada palabra escrita es como la Creación. (Pausa). Lo oye: ya cantan los primeros pájaros. Vamos a dormir.» (op. cit., p. 60).
ResponEliminaSens dubte «La enciclopedia de los muertos», el relat glossat per Anna, constitueix un dels millors testimonis d’aquest interès per la preservació de la memòria humana contra l’erosió de l’oblit i la mort. La present entrada, amb les corresponents postil·les de Paco i Guillem, té el mèrit, al meu entendre, d’haver projectat una nova llum sobre la lectura del text, posant-lo en relació amb un repertori de referències que contribueixen a explicar-se mútuament i esbossen alhora ―ni que sigui, en ocasions, sota la forma de l’absurd― la trama de sentit que el recorre, que no és altra sinó la de la pròpia existència humana. Ara comprenc que la meva primer reacció com a lector era equivocada, en la mesura en què demanava al relat de Kiš una factura impecablement paradoxal i freda com un teorema, a l'estil d'algunes de les millors narracions de Borges. Per aquest cantó, doncs, les meves expectatives només podien veure's frustrades, atès que el procediment escollit per l’escriptor serbocroat és prou més complex i revelador del seu talent: es va apropiar, ben cert, d’alguns dels motius més idiosincràtics dels contes Borges, però, en comptes d’incórrer en una vulgar imitació, els va integrar en el seu peculiar univers narratiu, dotant-los d’un nou recorregut.
D’entrada, no hi ha dubte que el punt de partida del relat respon a un motiu borgesià perfectament identificable: l’existència d’aquesta enciclopèdia dels morts podria integrar, sens dubte, una subsecció sencera de la biblioteca de Babel, o bé adoptar el format del llibre d’arena ―no crec que hom pugui concebre un memento mori més impressionant que un llibre de pols. Curiosament, «La enciclopedia de los muertos», escrit el 1981, és un contemporani també d'una de les obres majors (El palau dels somnis, 1981) d'un altre gran escriptor balcànic, l'albanès Ismail Kadaré, novel·la on apareix desenvolupada la idea d'un palau dedicat a arreplegar tots els somnis dels habitants d'un enorme i despòtic imperi, amb la finalitat de seleccionar-los i interpretar-los per detectar-hi els gèrmens de descontent o revolta, i governar en funció d'aquest coneixement.
ResponEliminaEn un altre ordre de coses, al llarg de la narració el lector no pot sostreure's tampoc a l'estupefacció que resulta del fet que l'enciclopèdia dels morts sigui capaç alhora d'una extrema condensació i d'una absoluta omnisciència. Tal com ho veig, l'aparició d'aquests d'aquests mecanismes tracta de reproduir, d'una banda, els trets de la narrativa onírica i, de l'altra, com molt bé apunta Paco, «puede leerse como la materialización de la fantasía de saberlo todo sobre el otro (e incluso más del otro que él mismo: el punto de vista del ojo de Dios)». En d'altres mots: ens trobem al davant de la reelaboració d'un altre motiu borgesià, en aquest cas el de l'Aleph, consistent en «la muy aventurada hipótesis de que existe un instante, y que en ese instante convergen todo el pasado, todos nuestros ayeres, como dijo Shakesperare, todo el presente, todo el porvenir. Pero, eso era un atributo divino» (Jorge Luis Borges i Osvaldo Ferrari, Diálogos. Barcelona: Seix Barral, 1992, p. 28).
Finalment, el relat es tanca amb el desenvolpament força original d'una idea de l'escriptor anglès Samuel Taylor Coleridge, recollida pel mateix Borges a l’assaig «La flor de Coleridge» ―inclòs al volum Otras inquisiciones (1952). El passatge en qüestió diu així: «Si un hombre atravesara el Paraiso en un sueño, y le dieran una flor como prueba de que había estado allí, y si al despertar encontrara esa flor en su mano... ¿entonces, qué?».
I aquesta és, precisament, l'experiència devastadora que assalta a la protagonista en les últimes línies de la narració de Kiš:
ResponElimina«De pronto, en las últimas páginas que hablaban de él, vi una flor, una flor extraña, que en un primer momento me pareció impresa como una viñeta o como el esquema de una planta que había encontrado su lugar en el mundo de los muertos como ejemplar de una flora extinguida. Sin embargo, leí en la explicación que aquél era el motivo floral “básico” de las pinturas de mi padre. Me puse a copiar con una mano temblorosa esta extraña flor. Se parecía más que nada a una enorme naranja pelada y reventada, surcada por unas finas líneas rojas que recordaban a capilares. Conocía muy bien todos los dibujos que mi padre, ocioso, havía pintado sobre las paredes, las tablas, las botellas y cajas, pero ninguno se parecía a éste. Sí, pense, incluso ellos pueden equivocarse. Y entonces, tras haber comprado [sic] la enorme naranja pelada, acabé de leer el último párrafo, y grité. Me desperté bañada en sudor. Apunté en seguida lo que pude recordar de este sueño. Aquí está lo que ha quedado de ello... ¿Sabeis qué es lo que ponía en el último párrafo? Que Dj.M. Había empezado a pintar en el momento en que había aparecido en él el primer síntoma de cáncer. Y que su forma obsesiva de pintar motivos florales coincidía con el desarrollo de la enfermedad.
»Cuando le enseñé este dibujo al doctor Petrović me confirmó, no sin asombro, que el sarcoma en las entrañas de mi padre tenía precisamente este aspecto. Y que la “eflorescencia” había durado sin duda largos años.»
Ara bé, com hi podem advertir, el motiu de Coleridge i Borges ha adquirit tota una altra tonalitat, més pròxima al malson, però també molt més coherent, ja que la flor rescatada de l'enciclopèdia dels morts és un autèntic dibuix de la mort ―per dir-ho amb el títol del primer llibre de poemes de Guillermo Carnero. D'una mort ben concreta: la que havia anat germinant en el cos del pare de la protagonista durant llargs anys. Tot d'un cop, s'hi aboleixen així les fronteres de la realitat i el somni, de la vida i la mort, i el lector acaba el relat amb la sensació que la realitat i el seu revers es troben en íntima connexió, involucrats en un joc d'inquietants penyores, on es decideix el destí de cadascú.
He tornat a llegir "La enciclopèdia dels morts (tota una vida)" a partir de les referències que heu fet i he de reconèixer que la meua lectura inicial havia estat molt més plana que la vostra. Hi ha detalls que se m’havien escapat i he agraït les referències que heu fet, des de la importància de la referència a Beckett fins a les flors de Coleridge. No obstant això, encara continuo tenint problemes amb el conte. Penso que és el text principal de Kis perquè conté les claus dels seus interessos: fer un homenatge a l’individu en una època en què ha estat menystingut i diluït en les masses. És una idea interesantíssima. Però davant d’aquesta proposta ambiciosa i remarcable, trobo que falla la forma. Segurament que Kis ha justificat l’elecció del relat breu per mostrar l’estupefacció que resulta del fet que l’enciclopèdia dels morts sigui capaç alhora d’una extrema condensació i d’una absoluta omnisciència. Però, francament, jo hagués preferit que quan la narradora diu que en cinc o sis pàgines de l’enciclopèdia hi ha escrit aquell moment de la vida del seu pare, poder llegir-les. Fins i tot hagués estat molt bé introduir un dibuix del motiu de la flor. S’hagués pogut viure en primera persona l’astorament i l’emoció que diu que viu la narradora.
ResponEliminaPel que fa a les referències de Nietzsche, francament se m’escapen. Crec que Nietzsche deia que ell era un destí i que acceptava tot el que li havia passat a la vida perquè això formava part d’ell i l’havia fet, malgrat les experiències doloroses, fort. I que calia acceptar-ho i donar-li contínuament forma. Malgrat que això precisament és la enciclopèdia dels morts, no crec que el to sigui el mateix de Kis.
Pel que fa a les referències de la ironia del somni, continuo sense veure-les. En la meua primera lectura no havia donat molta importància al recurs del somni. I ara tampoc no massa, la veritat. En qualsevol cas, potser estic d’acord amb Anna en què és un recurs que sobra.
Per augmentar les referències que heu fet, m'agradaria esmentar "El millor novel·lista del món", un excel·lent conte de Manuel de Pedrolo. En aquesta obra, Pedrolo explica la història d'un novel·lista que s'atreveix a escriure tota l'experiència de la humanitat, tots els tipus humans, tots els problemes, totes les situacions. Absolutament tot. I això ho fa a partir de la vida d'un sol home. Com pot ser això? Desenvolupant totes les possibilitats refusades. És a dir, la vida humana és un conjunt de decisions. Es decideix per una cosa en lloc de per una altra. El que proposa Pedrolo és la possibilitat d'una novel·la en la qual es tenen en compte totes les possibilitats. I això significa l'existència de moltes vides paral·leles.
Òbviament, tenim el mateix problema que en Kis: això s'explica que existeix, però és massa difícil mostrar-ho.