dijous, 31 d’octubre de 2013

L'enciclopèdia dels morts: una divagació

El domador de versos, un personatge de la pel·lícula Léolo (Jean-Claude Lauzon, 1992), passa les nits remenant en les deixalles del món sencer per recollir cartes i fotos. S'assabenta així de tots els detalls, des dels més íntims als més banals, de la vida de persones anònimes. Amb aquest materials construeix la seva història, que no pot ser altra que la història de la humanitat. En les últimes escenes, el veiem baixar per una escala cap al que s'intueix un magatzem immens  ple de llibres i papers relligats, però també d'estàtues i obres d'art i dipositar L'avalée des avalés, el llibre que llegeix Léolo, en una de les prestatgeries. El protagonista ha deixat de somniar —«Perquè somnio, no ho estic» és la frase que es repeteix amb insistència al llarg de la pel·lícula— i ja només li resta ocupar el seu lloc en la memòria del domador de versos.
Quan vaig llegir «La Enciclopedia de los Muertos», la narració que dóna títol al llibre de Danilo Kiš, la descripció de la biblioteca que acull l'enciclopèdia em va recordar l'arxiu de Tots els noms, la novel·la de Saramago, però també, i molt especialment, el magatzem que apareix en Léolo. No perquè guarden cap mena de semblança visual —la biblioteca és un seguit de sales fredes i brutes, però amb els volums ordenats
alfabèticament i encadenats a les prestatgeries; el magatzem, en canvi, és un espai atapeït, barroc, desordenat, sota la llum càlida dels canelobres—, sinó perquè la seva finalitat és la mateixa: conservar la memòria de persones anònimes, la pila de moments que constitueixen la vida, única i irrepetible, de cadascú.
Si alguna cosa sobta en la narració és la constatació d'aquesta evidència: «(...) nunca se repite nada en la història de los seres humanos  —y creo que en ello radica el mensaje esencial de los autores de la Enciclopedia...—, todo lo que a primera vista aparece igual apenas es similar; cada hombre es un astro aparte, todo ocurre siempre y nunca, todo se repite hasta el infinito y de forma irrepetible».  Les persones compartim experiències (la lectura d'aquest llibre, sense anar més lluny), vivim situacions anàlogues i reaccionem de manera semblant. Sovint entenem, o creiem que entenem, les paraules i les accions dels altres. Ara bé, una mateixa circumstància és viscuda per cada persona d'una manera que la converteix en una experiència única. L'afirmació de Nietzsche «no hi ha fets, només interpretacions» adquireix un peculiar significat en aquest context: emmagatzemem en la memòria la nostra particular interpretació dels fets, no mai els fets. En comptes d'iniciar un debat sobre un tema que la gnoseologia ha tractat fins a l'extenuació, el que m'agradaria destacar és el caràcter absolutament personal de les vivències i de l’empremta, en bona part elaborada, que deixen en la memòria —com aquella imatge de l'Adriàtic, potser falsa, que el geòmetra guarda zelosament en el seu record i es resisteix a contrastar amb la realitat. I en la mesura que «todo ocurre siempre y nunca, todo se repite hasta el infinito», les repeticions de les circumstàncies, les interpretacions d'un mateix fet o les interpretacions de les interpretacions, constituiran el que Nietzsche va definir com l'etern retorn.
Però es tracta d'unes interpretacions per força efímeres. Duren el que dura la vida o, a tot estirar,  el que dura la vida d'aquells que ens han conegut i han incorporat als seus records l’experiència de les vivències que han compartit amb nosaltres o que els hem contat (interpretacions d'interpretacions). D'aquí ve que en l'entrada  de l'Enciclopèdia sobre el geòmetra apareguin detalls de la mort de la seva mare que no podia conèixer directament, parts dedicades a la dona i als fills i, especialment, el seu funeral: una vivència de la filla que passa a formar part del record que guardarà del seu pare, al hora que forma part de la biografia del pare.
És aquest caràcter únic, irrepetible i efímer, de la vida, el que impulsa els creadors de l'Enciclopèdia, iniciada poc després del 1789 (la data, òbviament, no és casual), a recollir la memòria de totes les persones, «con el fin de corregir la injusticia humana y de conceder a todas las criaturas de Dios un mismo lugar en la eternidad». No s'hi inclouen, però, aquells que apareixen en altres enciclopèdies, és a dir, aquells que d’alguna manera han deixat de ser anònims. Aquest és el món del morts, el regne d’Hades, guardat pel gos Cèrber, d’on no poden  escapar aquells que ja hi són —les seves «vides», cal recordar-ho, estan encadenades a les prestatgeries—, en el qual no tenen cabuda aquells que han burlat la mort i han sobreviscut en la memòria a través de les seves obres. Encara que aquesta burla de la mort, com queda reflectit en altres obres literàries que tracten el tema, no deixa de ser un miratge. En «El Inmortal», la coneguda narració d'El Aleph de Borges, Homer ha oblidat qui és. Aquells que s’acosten com papallones a la flama de La Immortalitat de Kundera només sobreviuran com a personatges, com a efígies, i no per un temps il·limitat. L’eternitat és un concepte massa ampli per a l’escassa capacitat de la memòria humana.
De la mateixa manera que l’Enciclopèdia dels morts inclou totes les persones sense distincions —per als autors «no existe diferencia, cuando se trata de la vida, entre un comerciante de Bania y su mujer, entre el pope del pueblo (...) y el campanero del mismo pueblo»—, no discrimina tampoc cap esdeveniment. S'hi recull cada activitat, cada percepció, cada sentiment i cada pensament, totes les relacions, la visió del món i de Déu, els dubtes i les pors. En definitiva, s'hi registra absolutament tot, en un espai molt reduït (cinquanta anys contats en cinc o sis pàgines!). Aquest és l’altre aspecte que sorprèn de la narració: la capacitat dels autors de l'Enciclopèdia per conèixer no sols les dades biogràfiques, sinó també els aspectes més íntims, i condensar-ho tot en un grapat de fulls. Una afirmació davant la qual el lector respon amb incredulitat. Ningú —ens diem— pot arribar a conèixer una persona fins a aquest extrem, i menys encara ser capaç d’enregistrar-hi aquesta quantitat immensa de detalls, digna de «Funes, el memorioso»! Ha de tractar-se, deduïm, d’una metàfora: no és una biografia del seu pare, sinó la vida del geòmetra Dj.M. —«toda una vida» és el subtítol de la narració— el que la protagonista té a les seves mans en obrir el volum de l'Enciclopèdia dels Morts. I com la vida mateixa, l'Enciclopèdia reprodueix l'anatomia de la memòria, l'abocador on queden dipositades, sense cap tipus de discriminació, les deixalles on remena el domador de versos de Léolo.
Quantes vegades una sensació qualsevol no ens ha fet evocar, amb força detalls, una experiència que creiem oblidada? Qui no conserva una imatge del seu particular Adriàtic? Potser l'eternitat, com dèiem abans, és un concepte que sobrepassa la capacitat humana de recordar, però la memòria sí que enregistra totes les vivències, per insignificants que puguin semblar. D'alguna manera, som tot allò que hem viscut. I ho som en la mesura que podem recordar-ho.
Per últim, considere un error el final de la narració: l'al·lusió al somni és un recurs massa utilitzat.  M'agrada més considerar l'Enciclopèdia com una ficció o com una metàfora, sense necessitat de recórrer a cap tipus d'explicació que li aporte versemblança. Que els records que sobreviuen a les persones siguin com les flors que cobreixen el taüt de Marieta a «Honores fúnebres», perquè —com diu un altre dels personatges del llibre— «¿Y qué quedará de nosotros, señores? (...) ¡Cartas de amor! Y facturas de hotel sin pagar». O, potser, ni això.

diumenge, 27 d’octubre de 2013

«Enciclopedia de los muertos», de Danilo Kiš (Acantilado, 2008, trad. de Nevenka Vasiljevič)


La enciclopedia de los muertos (1983) fue la última obra Danilo Kiš (Subotica, 1925 – París, 1989) que éste vio publicada en vida. En aquel entonces, Kiš, de nacionalidad yugoslava (Subotica es una pequeña localidad serbia cercana a la frontera con Hungría), era ya un autor con numerosos reconocimientos nacionales e internacionales. En 1994, Susan Sontag publicó un texto (recogido posteriormente en una colección de ensayos titulada Cuestión de énfasis) sobre él que comenzaba con las siguientes palabras: «La muerte de Danilo Kiš el 15 de octubre de 1989, a los cincuenta y cuatro años de edad, truncó de manera desgarradora uno de los más importantes periplos literarios realizado por escritor alguno durante la segunda mitad del siglo XX». De ese modo, La enciclopedia de los muertos constituye una especie de testamento involuntario por parte de uno de los autores, cuanto menos, más originales surgidos durante los últimos decenios en la Europa del Este y que han llegado hasta nosotros.


«Las mezclas extrañas eran muy del gusto de Kiš» escribe Sontag, que, a renglón seguido, añade: «Sus métodos literarios “mixtos” –realizados con plenitud en El reloj de arena (ficción histórica) y Una tumba para Boris Davidovich (historia ficción)– le dieron las libertades precisas y apropiadas para promover la causa de la verdad y el arte.» Probablemente sea en el peculiar desarrollo de esas mixturas –cuyos orígenes pueden rastrearse en Borges o Nabokov– donde resida la especificidad del autor. En La enciclopedia de los muertos hay abundantes ejemplos al respecto, y no sólo de la combinación señalada por Sontag, sino también de la hibridación de ensayo y relato, de aliento lírico y rigor narrativo, de sencillez y ambigüedad, de gravedad e ironía. Asimismo, muchas de las historias que componen el volumen hacen referencia a libros reales o imaginarios; son literatura que surge, real o figuradamente, de fuentes literarias de diversos tipos, en un juego de muñecas rusas propio de la denominada literatura posmoderna. Sin embargo, a poco que se conozca la peripecia vital del autor –empezando por los orígenes étnicos de su padre, judío húngaro–, es también evidente que todos esos recursos, lejos de limitarse a ofrecer un mero espectáculo pirotécnico, sirven para explorar cuestiones que marcaron a fuego su existencia, desde la muerte de parte de su familia en campos de concentración nazis hasta la acusación de plagio de la que le hizo objeto la Unión de Escritores de Yugoslavia tras la publicación en 1976 de Una tumba para Boris Davidovich, en una campaña de descrédito emprendida por motivos políticos y que acabó llevándolo a abandonar su país para instalarse en Francia en 1979. Esos temas (el judaísmo, el totalitarismo, «la exploración de los mecanismos del fanatismo y de la intolerancia» –como leemos en Internet a propósito de otra obra del autor–, la astucia –que no la banalidad– del mal) están presentes en el relato más ambicioso y complejo de todos, «El libro de los reyes y los tontos». En el Post scriptum, el propio Kiš habla de su génesis: lo que empezó como ensayo acabó convirtiéndose en narración. No obstante, si el fabulador cedió así a la «necesidad barroca de la inteligencia que la lleva a rellenar cualquier hueco» de la que hablaba Julio Cortázar –el propio Kiš, generoso con sus fuentes, ofrece esta cita–, el constructor que es también todo autor cinceló el conjunto con la sabiduría de quien precisamente sabe dosificar –tan paródica como controladamente– la información y dejar huecos a la imaginación del lector, empezando por el de ese misterioso final para el que –nueva ironía– la pormenorizada explicación del propio autor no ofrece resolución alguna.

Menos logrados –a mi juicio y en una primera lectura, con los graves riesgos que supone evaluar sin releer– resultan los otros dos relatos extensos del libro, por motivos diversos. «La enciclopedia de los muertos» parte de una buena idea, que, por otro lado, está presente en todas las historias que componen el volumen: la especificidad de la existencia humana individual, transmitida mediante una exhaustividad en la descripción que poco tiene que ver con el de la narrativa decimonónica. Sin embargo, el desarrollo se antoja farragoso y acaba siendo tan gris como la existencia que describe, sin que la distancia típica de Kiš como narrador dé lugar a deslumbramiento emotivo alguno en una historia que parece necesitarlo. La otra narración de largo aliento, «La leyenda de los durmientes», está lastrada por una edición (la publicada por El Aleph en 2002, la que yo he leído; es probable que la edición posterior publicada en Acantilado haya resuelto este problema) que deja un tanto que desear: es imposible –para mí, al menos– mantener la concentración en la prosa lírica que emplea aquí el autor cuando uno ha de estar pendiente de reconstruir la puntuación, en una historia en la que la anécdota se reduce al mínimo y el hechizo depende casi por entero de la técnica y el estilo. Es posible que, en una edición más cuidada, el carácter extremadamente contemplativo de la narración tuviera un efecto más logrado. Los demás relatos resultan satisfactorios, cada uno en su género: personalmente, no sabría elegir entre el falso clasicismo de «Es glorioso morir por la patria», el vuelo fantástico de «Simón el Mago» o la penetrante inteligencia de «Sellos rojos con la efigie de Lenin», tres de los que más me han llamado la atención, tan distintos entre sí como unidos por la capacidad para atrapar al lector de principio a fin y dejarlo con un sabor agridulce.


Un autor valenciano, Enric Sòria, escribió a propósito de Una tumba para Boris Davidovich: «Estos relatos nos conmueven e inquietan y nos obligan a reflexionar porque son obras maestras de la narración estricta. El autor explica poco, interpreta menos y jamás adoctrina. Simplemente, cuenta». Lo mismo puede decirse de los mejores relatos de La enciclopedia de los muertos, tan profundos en su verdad como generosos y contrastados en su arte.